Però, us imagineu que això tingués lloc aquí al nostre país petit i fossin els nostres dirigents els que ens truquessin a casa nostra? Les converses de Brown, segons els interlocutors, acostumen a durar uns quatre minuts en total, que no crec que sigui suficient per parlar de massa cosa. El que no m’imagino jo és quant pot arribar a durar una conversa amb el conseller de polítiques territorials i obres públiques, Joaquim Nadal. Potser les dues hores i mitja que es passaria Nadal al telèfon amb cada família farien trontollar els pressupostos de la Generalitat. Tot i que, ben mirat, potser és que als nostres dirigents no tenen cap motiu per una neteja de cutis al Govern.
diumenge, 8 de juny del 2008
Brown et truca a casa
Però, us imagineu que això tingués lloc aquí al nostre país petit i fossin els nostres dirigents els que ens truquessin a casa nostra? Les converses de Brown, segons els interlocutors, acostumen a durar uns quatre minuts en total, que no crec que sigui suficient per parlar de massa cosa. El que no m’imagino jo és quant pot arribar a durar una conversa amb el conseller de polítiques territorials i obres públiques, Joaquim Nadal. Potser les dues hores i mitja que es passaria Nadal al telèfon amb cada família farien trontollar els pressupostos de la Generalitat. Tot i que, ben mirat, potser és que als nostres dirigents no tenen cap motiu per una neteja de cutis al Govern.
dijous, 5 de juny del 2008
Trista història d'un vell país
El 14 Maig de 1948, sota el retrat de Teodore Herzl, David Ben Guirón proclama la independència d’Israel, per decisió de les Nacions Unides de partir Palestina en dues meitats, a pesar de la negativa dels àrabs vers aquesta partició. Aquest mes passat Israel ha fet 60 anys. I el que hauria de ser una celebració, el món commemora la Naqba, la catàstrofe. Però amb el naixement d’Israel com a estat independent no es culmina el procés històric de creació d’una nació, perquè el conflicte segueix obert 60 anys després. Una història castigada pel conflicte bèl·lic, que encara no ha trobat el seu final, i que marca avui a una societat israeliana dividida.
És així com neix l’estat d’Israel. Felicitats, doncs, Israel per viure actualment en una societat democràtica i lliure; comptar amb l’economia més forta de tot el Pròxim Orient; haver recuperat la teva llengua, l’hebreu; mantenir molt bones relacions diplomàtiques amb els Estats Units i ser un país respectat per la Unió Europea. Però Israel és un país que no afronta el futur amb especial optimisme, perquè després de 60 anys d’història com a tal encara no ha sabut arreglar una llarga llista de problemes. El pensador i crític Isaiah Berlín deia que “no hi ha cap altre país en el que tantes idees, tantes formes de vida, tantes actituds, tants mètodes per enfrontar-se a les coses del dia hagin coincidit amb tanta violència”.
dijous, 29 de maig del 2008
Ara els preliminars ho són tot
dilluns, 26 de maig del 2008
El chiki-chiki es veu així
El festival va començar a les 21:00 hores, hora local. La mitjana d’audiència arreu de l’Estat va ser d’uns 9 milions. Però el minut d’or va ser, com era previsible, durant l’actuació del personatge Rodolfo Chikilicuatre, concretament a les 22:35 hores, que va atraure l’atenció de més de 13 milions d’espanyols. L’última vegada que vaig llegir una nota similar, en termes d’audiències de televisió, va ser pel casament entre el príncep Felipe i la Leticia Ortiz. Més de 25 milions d’espectadors van veure el bodorrio per la tele de casa.
Lluny d’assolir la meta inicial, que suposadament era ridiculitzar el festival des de la web de myspace on es presentaven totes les candidatures, Chikilicuatre va entrar a les llars espanyoles (i evidentment catalanes, també) com si fos tota una proposta musical. Portem la cançoneta al mòbil, tothom se sap la lletra (tant la original com la censurada pel festival, ja que no pot haver-hi cap menció política), serà sens dubte la cançó de l’estiu... De fet, el chiki-chiki ha causat des de la més profunda decepció per a tots aquells que encara creuen que aquest Eurovisión té un sentit; fins a l’alegria més gran per aquells a qui el festival europeu causa indiferència. Això sí, amb els milions de vots que ha aconseguit, el que sí ha causat són uns enormes guanys per la productora de Buenafuente, principalment, així com pel programa de Televisión Española (perquè des de la Rosa de España que no tenia tanta anomenada), i per a tots aquells que hi han participat.
dijous, 22 de maig del 2008
Bitxos prohibits
Petràs va començar a vendre bolets al seu poble natal, Olesa de Montserrat, fa més de vint anys. Gràcies a un bon contacte, va passar a vendre’n per la capital catalana des de la seva pròpia parada a la Boqueria, en un moment en què tan sols era legal vendre cinc sis classes de bolets. Actualment, en ven més de 25 espècies diferents. Tots aquests anys després, s’ha convertit en tot un expert en la matèria, ha escrit diversos llibres i té una clientela molt selecta, entre la que es troba els millors restaurants de Barcelona. Al cap d’un temps, va augmentar la seva oferta amb tota mena de fruits del bosc i flors comestibles. I des de l’any 2004 va posar-se en el món dels insectes.
Ara l’Agència de Salut Pública de Barcelona li ha prohibit el negoci perquè no hi ha cap normativa que reguli la comercialització d’insectes destinats a fins comestibles. Petràs explicava quan va sortir la notícia que, degut al buit legal, l’Administració tenia dues opcions: tolerar-ho o no. I ha decidit no fer-ho. L’Agència de Salut Pública de Barcelona, en col·laboració amb l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició, ha prohibit la venda de tota mena d’invertebrat fins que es dictin normes que ho regulin. Ho han prohibit tot i no haver-hi hagut cap queixa; tot i no haver tingut mai cap problema de tipus sanitari; tot i ser un important reclam turístic i beneficiar al mercat de la Boqueria sencer; tot i no atemptar contra la seguretat alimentària.
I el més greu de tot plegat: ho han prohibit tot i haver-hi un buit legal. En l’ordenament jurídic espanyol és il·legal prohibir una cosa al·legal, és a dir, no regulada per llei. ¿No seria més pràctic, o com a mínim més noble, afanyar-se a aprovar una llei que reguli el mercat dels insectes comestibles i llavors, posats a prohibir, decidissin prohibir-ho d’acord amb la normativa?
dilluns, 12 de maig del 2008
Discurs Queco Novell als Premis RAC'08
Imagino que estarem d’acord si dic que la llibertat d’expressió és un dels bens més preuats que pot tenir qualsevol país. El be màxim. Sense llibertat d’expressió no hi ha llibertat. Puc afirmar amb el cap ben alt que actualment formo part de l’equip de dos programes que gaudeixen d’un dels nivells de llibertat d’expressió més alts que mai he conegut com a professional. Tant a RAC1 amb Minoria Absoluta, com a TV3 amb Polònia la llibertat d’expressió és total i convé dir-ho perquè tots dos programes tenen unes característiques que permetrien posar en pràctica aquest concepte tant antic i alhora tant modern com és el de “la censura”. I ho dic també perquè em sento amb el deure moral de dir-ho amb veu alta. Penso, d’altra banda, que vivim en un país amb un alt grau de llibertat d’expressió. El problema, com deia aquell, no és que no et deixin dir el que penses sinó que et sentin.
Així doncs ens trobem que, sempre segons la meva forma de pensar i actuar, un dels límits de la llibertat d’expressió és aquest, podríem dir-ne un límit ètic. Personalment també deixaria de dir alguna cosa si afectés qualsevol operació relacionada amb la seguretat de les persones. Molts col-legues periodistes s’han trobat davant d’una circumstància com aquesta: per exemple, estar al corrent d’una imminent operació policíaca i guardar silenci per no malbaratar-la. Ara bé: també cal dir que normalment aquest silenci s’acostuma a cobrar en forma d’alguna exclusiva posterior i gairebé sempre relacionada amb la investigació que segueix a la operació policial.
I en el meu terreny, el de la sàtira política?. En la feina que faig actualment, tots sabem quins en son els límits. Normalment sempre que ens ho pregunten responem que aquest límit el marca el sentit comú. Per dir-ho d’una altra forma: tots sabem quin tipus de gag hauríem de fer si volguéssim que ens tanquessin el programa cinc minuts després de la seva emissió. Us en podria dir mitja dotzena de memòria. Però estic convençut que es tractaria d’un gag fet amb l’únic interès de comprovar si la corda es trenca de tant tibar-la, un gag basat més en les formes que no pas en el contingut.
En més d’una ocasió he comentat que fent aquesta feina que faig ara em trobo gaudint d’un grau de llibertat d’expressió més gran del que jo havia experimentat fent de periodista seriós, entre cometes (tot i que sovint em pregunto quan era més seriós, si ara o abans). Evidentment parlo única i exclusivament de la meva pròpia experiència personal. Cadascú se sap lo seu. I això em porta a fer una reflexió: per què l’humor i la sàtira passa per aquest bon moment de llibertat? Per què el poder, i no em refereixo exclusivament al poder polític, no intervé en els continguts d’un programa d’humor i en canvi no dubta a fer arribar les seves queixes als responsables dels diaris, ràdios o televisions per segons quines informacions han publicat?. Deu ser per allò que s’ha dit sempre que els periodistes son polítics frustrats i els polítics periodistes que no han arribat a ser-ho.
Tant parlar del bon moment de llibertat d’expressió que viuen els nostres mitjans i segurament algun de vosaltres deu estar pensant en la famosa portada del Jueves retirada dels quioscos per una caricatura del príncep Felip i la Letizia. I és cert que encara hi ha qui no voldria veure més bufons que aquells que fan un humor blanc i innocent. Però en general, l’humor d’aquest país gaudeix d’un nivell molt alt de llibertat. Perquè de portades com la que un jutge va censurar, els amics del Jueves n’han fet a cabassos (és cert que potser mai personatges d’aquella alçada havien sortit fornicant!) i de fet els responsables d’aquest revista han publicat posteriorment a aquests fets un especial dedicat exclusivament a la família reial espanyola i no ha estat pas censurat ni retirat del mercat.
Darrerament ha entrat un nou factor a tenir en compte en tot aquest debat com és el religiós. Tots sabem les conseqüències que comporta publicar una caricatura de Mahoma: amenaces als seus autors i als mitjans que ho publiquen, aldarulls, etc.. Sovint ens han retret que fem tanta conya del Papa i en canvi passem de puntetes sobre el fanatisme islàmic. Comprenc que algú se senti ferit per la imitació del Papa però ara desvetllaré un secret que fem servir a l’hora de valorar si estem apretant massa o no. Davant d’un guió que pot aixafar diversos ulls de poll del tema religiós, el passem a un guionista catòlic-practicant que tenim perquè li dongui un cop d’ull. Qui millor que un especialista en la matèria per dir-nos si ens passem molt o no tant. Tornant, però, a les caricatures de Mahoma deixeu-me dir una cosa que, particularment, em toca molt la pera: (pregunta) la meva defensa a ultrança de llibertat d’expressió m’obliga a tolerar que els manifestants en contra d’aquestes caricatures exhibeixin pancartes amenaçadores contra els seus autors?. Imagino que ens trobem davant d’una contradicció que només podem suportar si els fonaments son forts.
Amb un telèfon mòbil qualsevol pot penjar a internet la foto de qualsevol altre en pilotes en una platja el mes d’agost. Això és llibertat d’expressió o can pixa directament?. Ho pregunto perquè potser soc jo qui ho tinc malentès. Prestigiosos mitjans han fet campanyes a les seves webs en que conviden al personal a ser “periodista” davant de qualsevol fet del que en siguin testimonis privilegiats. Fantàstic! Ja no cal que ningú t’ensenyi l‘ofici de periodista.
Com veieu, son molts els dubtes que m’envolten sobre els límits de la llibertat d’expressió. I no conec massa gent que els tingui clars. Potser l’únic que tinc clar és, com deia al començament, que sense llibertat d’expressió NO hi ha llibertat i que, per tant, l’haurem de cuidar amb la cura en que es tracta un nadó. Cuidar que ningú ens la robi. Cuidar que ningú no en faci un mal ús. I mentrestant a veure si algú un dia algú en troba els límits d’una punyetera vegada per poder dir el que acabo de dir amb només una frase.
8ena edició dels Premis de Ràdio Associació de Catalunya
A la categoria d’audiovisuals, el programa de TV3 No em ratllis va rebre el guardó 1924 “per haver aconseguit que els infants interpretin el món dels adults treballant amb rigor i professionalitat”. En rebre el premi, la conductora del programa, la periodista Júlia Otero, va confessar-nos un petit secret. Resulta que la seva filla, que ningú sap qui és, va sortir en una edició del programa. Otero va afirmar que treballar amb nens és molt agraït alhora que complicat, ja que la línia de l’ètica és més prima que en el cas dels adults. “És per això –va dir- que he volgut per la meva filla, el mateix que he volgut per a tots els altres nens”. I, una vegada més, va quedar com una reina.
Per altra banda, aquests premis són una bona oportunitat per conèixer algunes propostes de ràdio local i ràdio feta per gent jove. És el cas de Generació estrella de Ràdio Cassà. Són poques les ocasions en que els professionals d’aquest àmbit premien o, com a mínim, reconeixen la feina ben feta dels qui comencen. Això no passa en altres disciplines, que es busquen els més joves, com per exemple en l’informàtica. Des d’aquí m’agradaria animar a tothom que tingui una certa tirada a la ràdio, perquè posi en marxa projectes i gaudeixi del mitjà quan encara et deixen. N’hi ha que ho intentem des de fa una pila d’anys.
dissabte, 10 de maig del 2008
Reconeixement de les víctimes de la repressió a Olesa
La publicació del llibre La violència d'uns i altres. El cas d'Olesa de Montserrat, de l'historiador Oriol Dueñas, posa de manifest que Olesa va ser un dels pobles amb més morts i més gent privada de llibertat per repressió de guerra i de postguerra de tot Catalunya. I l’assassinat de Fèlix Figueras només n’és un exemple. Dueñas ha fet una recerca del que va succeir a Olesa durant la Revolució, la Guerra Civil i la immediata postguerra. Les accions dels anomenats “incontrolables” olesans, aquells que exercien la repressió, van ser en tot moment calculades, predeterminades, disciplinades i amb uns objectius clars, i així cap víctima no va ser escollida a l’atzar. Una guerra fratricida nascuda fora de Catalunya i resultat d’odis acumulats amb el temps, que durant anys va afectar la convivència entre vencedors i vençuts. Unes brases encara no apagades del dolor viscut arriben en alguns casos fins al present.
dijous, 8 de maig del 2008
Camí cap a la laïcitat
El cas és que l’aprovació de la llei actual data del 1980 i, des d’aleshores, l’Estat espanyol ha canviat profundament. Ara hi ha molta més immigració i, a més, aquesta procedeix de molts destins diferents. Això provoca que hi hagi un xoc de cultures i de religions amb el qual, sense una bona regulació, es fa difícil una pacífica convivència. S’ha posat de manifest, amb els diversos conflictes socials que hem pogut veure a la premsa des de fa temps, que aquesta norma s’ha quedat obsoleta. Però no només en el camp de la immigració. L’actualització de la llei vindrà com anell al dit al sistema educatiu.
La direcció que ha pres el Govern central de separar cada cop més l’Església de l’Estat serà molt positiva per als ciutadans.
A mode de resum de la compareixença de De la Vega ahir al Congrés, l’objectiu de la reforma és en definitiva “avançar en la condició de laïcitat que la Constitució otorga a l’Estat”, que es tradueix en “el reconeixement dels drets dels agnòstics, emparat a l’article 16 sobre la llibertat de consciència”. Ja era hora que un governant decidís reconèixer el dret que tenen les persones que no són creients, un col·lectiu que fins ara semblava ben oblidat. La llàstima és que, de camí cap a la laïcitat, no es vagin abolint els acords amb confessions catòliques definitivament, sinó que se’n reconeguin de nous.
Breus del dia a dia
“Acabes de fer 82 anys. Has encongit sis centímetres, no peses més de 45 quilos i segueixes sent bella, elegant i desitjable. Fa 58 anys que vivim junts i t’estimo més que mai”. Així comença la meravellosa carta que va escriure el filòsof André Gorz a la seva dona Dorine pocs mesos abans que els dos apareguessin morts a la seva casa de Vosnon, a França. D’això sí que se’n pot dir amor etern. No hi ha dubtes que es tracta d’un suïcidi compartit: davant la malaltia terminal i el dolor d’ella van decidir posar punt i final a les seves vides, estimant-se fins i tot després de la mort.
Alerta als pares
Des de la conselleria d’educació es vol frenar la concentració d’immigrants a les escoles de Catalunya, per tal d’evitar la creació de guetos escolars. Això és el que preveu l’avantprojecte de llei d’educació que va presentar ahir Ernest Maragall. L’escolarització serà obligatòria a partir dels tres anys per tothom; es pretén així afavorir a la cohesió social. Sense distincions per religió, sexe o origen, almenys mentre els nens són petits. Els prejudicis de valor ja els arribaran més endavant.
El monstre d’Amstetten
Així és com han batejat al segrestador de la seva filla durant 24 anys a Àustria, a qui va sotmetre a contínues violacions sexuals, el resultat de les quals van ser set fills. És necessària tanta expectació per aquest tema? ¿Calia que tots els mitjans de comunicació obrissin portada o sumari els últims dos o tres dies amb aquest cas? No hi ha dubte que es tracta d’un tema d’actualitat i que és notícia. Però el que és alarmant és l’autèntic sensacionalisme que hi ha hagut en el tractament informatiu d’aquest tema.
Es pot prendre una decisió tan important cm divorciar-se en només 20 minuts? ¿És això el que proposa la llei portuguesa de divorci al moment, que permet divorciar-se per Internet? ¿Té raó l’Església quan afirma que amb aquesta legalització de les ruptures matrimonials a través de la xarxa s’incita a trencar les famílies? ¿O no es trenquen més les famílies aguantant baralles diàries d’un matrimoni que ja no s’estima? ¿Serà el principi del final de la burocràcia, encara que sigui només al país veí? Ja que es trenquen matrimonis cada vegada més joves, no seria més fàcil no casar-se? Crec que, com a mínim, resultaria més pràctic, més barat.
Eduard Zaplana
L’exportaveu del Partit Popular al Congrés havia anunciat la seva intenció de deixar el càrrec després de la derrota electoral que va patir el seu partit en les darreres eleccions. Doncs ara ho ha fet realitat. Ha decidit abandonar temporalment la política i deixar el seu escó al Congrés per entrar com a delegat a l’empresa Telefónica. Zaplana va començar la seva carrera política amb l’alcaldia de Benidorm al 1995. Acte seguit, va arribar a la presidència de la Generalitat Valenciana, al 1999. I n va ser fins al 2002 que va saltar a l’àmbit estatal, ocupant el càrrec de Ministre de Treball i Assumptes Socials pel Govern de José María Aznar. Des de la derrota del PP a les eleccions de 2004, Zaplana havia passat a ser el portaveu del principal partit de l’oposició.
dissabte, 26 d’abril del 2008
Integrant-nos per St Jordi
"Què llegeixes?" per Sant Jordi
Però el passat 23 d'Abril el vaig viure d’una manera una mica diferent. Vaig col·laborar, com la meitat de la classe de periodisme, en el Pla de Foment de la Lectura que ha engegat la Generalitat per tal d’impulsar l’hàbit de llegir. La nostra feina consistia en repartir entre els vianants dels carrers més cèntrics de la capital, uns punts de llibre ben curiosos i convidar-los a anar al Palau Moja, el nostre camp base. Un cop allà, la gent tenia l’oportunitat de registrar-se al portal web Què llegeixes.cat, un punt de trobada on poder parlar de llibres, autors, personatges. A més d’aquesta atracció principal, tothom que s’adreçava a Portaferrisa, núm. 1, també podia gaudir dels jocs (gratuïts!) que hi havia instal·lats. Una manera diferent de passar el Sant Jordi.
Per si us hi voleu engrescar, entreu al fòrum del Què llegeixes?
divendres, 25 d’abril del 2008
Llei de fosses: debat obert
Una part de la població catalana i espanyola ha reclamat sempre el dret de poder identificar els seus familiars. En canvi, un altre sector creu que desenterrar la memòria és desenterrar les velles diferències. La principal entitat en aquesta lluita, l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, va més enllà de la llei de fosses: pretén aconseguir una recuperació “de la justícia, veritat i dignitat de les persones sacrificades a causa de la repressió franquista”, a més de posar en coneixement públic les dades sobre les represàlies que es van sofrir durant els anys 1936-1977.
El debat resta obert a dia d’avui i, de fet, és conseqüència del tipus de transició des d’una dictadura cap a la democràcia que va viure l’Estat Espanyol. Va ser una transició no rupturista, continuïsta, on es van mantenir alguns elements del règim anterior i alguns dels seus dirigents segueixen encara els és permès de governar avui. Aquesta transició no ha passat a enlloc més del món i ha estat qualificada per molts estudiosos com una transició exemplar, perquè va transcorre amb menys violència que a d’altres països. Les conseqüències, però, encara es perceben després de trenta anys.
dimecres, 16 d’abril del 2008
Dones de política
Sabem quan una situació no és normal quan és notícia als mitjans de comunicació, entenent com a normal diverses accepcions: estar acceptat socialment, o bé, ser habitual.
Últimament les dones han estat notícia al món de la política. Més enllà del rebombori que han fet mitjans i militars per la presència de Carme Chacón al capdavant de Defensa o de l’escot que lluïa la cancellera alemanya Angela Merkel a l’òpera; el proper primer ministre d’Itàlia, Silvio Berlusconi, va rondinar a José Luis Rodríguez Zapatero per haver format un govern “massa rosa”. Els motius: perquè tindrà dificultats per dirigir a tantes ministres. Però, això sí, estaran “més atentes a les necessitats de la societat”. A Itàlia, diu Il Cavaliere, es prevalen els homes perquè tenen més experiència en política. El mateix Berlusconi que podria nomenar a la model italiana Mara Carfagna com a ministra de Família, d’Igualtat o, fins i tot, de Treball. De fet, el mateix Berlusconi que fa un any va elogiar públicament a la model, i això li va costar un escàndol mediàtic i que la seva dona li exigís una disculpa pública.
Potser tot aquest embolic no és tant un símptoma d’hipocresia i poca coherència de Berlusconi. Potser té raó l’articulista Salvador Sostres en afirmar que les dones d’esquerres són més lletges. Potser l’opinió que li mereix el govern de Zapatero a l’italià serien diferents si es tractés de dones de dretes. Al cap i a la fi, sembla que el saber governar és l’últim que compta a l’hora de posar una persona, sigui home o dona, encapçalant un ministeri. Però, ja que parlem de dones, no s’entén com Magdalena Álvarez repeteix a Foment. Així són les dones de política. Així és la política dels homes.