Integrant-nos per St Jordi

Ja que parlem de St. Jordi, deixeu-me fer una petita aportació, si és que encara és possible, després de tota aquest bombardeig mediàtic sobre el tema. Al bell mig de Les Rambles de Barcelona, entremig de les paradetes subvencionades per en Zafón i companyia, hi vaig trobar aquesta altra parada:

Una botigueta regentada per ciutadans d’origen marroquí, on tot el que s’hi podia trobar era relacionat amb el Marroc: la seva llengua, la seva cuina, les seves tradicions, la seva cultura... Des de cous-cous a l’art de pintar amb tinta Hena, passant per les seves novel·les més internacionals. La millor manera de promocionar els seus llibres, sobretot des que a Barcelona està més de moda anar a un restaurant marroquí o libanès. La millor manera d’integrar-se a la cultura catalana: venent llibres per Sant Jordi.

"Què llegeixes?" per Sant Jordi

Sempre m'ha agradat viure la Diada de Sant Jordi a Barcelona, encara que hagis d'esquivar els guiris i les senyores fent cua per aconseguir una signatura d'en Monzó. Sempre m’ha agradat voltar pel centre de la capital, com fa tothom, badant de paradeta en paradeta al ritme de la gent, comprant llibres, la majoria d’ells mediàtics i que de ben segur trigaré a llegir-me.
Però el passat 23 d'Abril el vaig viure d’una manera una mica diferent. Vaig col·laborar, com la meitat de la classe de periodisme, en el Pla de Foment de la Lectura que ha engegat la Generalitat per tal d’impulsar l’hàbit de llegir. La nostra feina consistia en repartir entre els vianants dels carrers més cèntrics de la capital, uns punts de llibre ben curiosos i convidar-los a anar al Palau Moja, el nostre camp base. Un cop allà, la gent tenia l’oportunitat de registrar-se al portal web Què llegeixes.cat, un punt de trobada on poder parlar de llibres, autors, personatges. A més d’aquesta atracció principal, tothom que s’adreçava a Portaferrisa, núm. 1, també podia gaudir dels jocs (gratuïts!) que hi havia instal·lats. Una manera diferent de passar el Sant Jordi.

Per si us hi voleu engrescar, entreu al fòrum del Què llegeixes?

Llei de fosses: debat obert

Posar les coses al seu lloc o reobrir antigues ferides? Aquest és el gran debat que s’ha obert amb l’aprovació recent del projecte de la Llei de Fosses, que promourà la senyalització i identificació de les persones desaparegudes durant la Guerra Civil i el Franquisme, i que van enterrar-se en fosses comunes. Es calcula que hi ha més de 170 fosses a Catalunya, on hi descansen les restes de soldats tant d’un bàndol de la guerra com de l’altre. I s’han registrat 1.850 persones desaparegudes.

Una part de la població catalana i espanyola ha reclamat sempre el dret de poder identificar els seus familiars. En canvi, un altre sector creu que desenterrar la memòria és desenterrar les velles diferències. La principal entitat en aquesta lluita, l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, va més enllà de la llei de fosses: pretén aconseguir una recuperació “de la justícia, veritat i dignitat de les persones sacrificades a causa de la repressió franquista”, a més de posar en coneixement públic les dades sobre les represàlies que es van sofrir durant els anys 1936-1977.

El debat resta obert a dia d’avui i, de fet, és conseqüència del tipus de transició des d’una dictadura cap a la democràcia que va viure l’Estat Espanyol. Va ser una transició no rupturista, continuïsta, on es van mantenir alguns elements del règim anterior i alguns dels seus dirigents segueixen encara els és permès de governar avui. Aquesta transició no ha passat a enlloc més del món i ha estat qualificada per molts estudiosos com una transició exemplar, perquè va transcorre amb menys violència que a d’altres països. Les conseqüències, però, encara es perceben després de trenta anys.

Dones de política

Sabem quan una situació no és normal quan és notícia als mitjans de comunicació, entenent com a normal diverses accepcions: estar acceptat socialment, o bé, ser habitual.
Últimament les dones han estat notícia al món de la política. Més enllà del rebombori que han fet mitjans i militars per la presència de Carme Chacón al capdavant de Defensa o de l’escot que lluïa la cancellera alemanya Angela Merkel a l’òpera; el proper primer ministre d’Itàlia, Silvio Berlusconi, va rondinar a José Luis Rodríguez Zapatero per haver format un govern “massa rosa”. Els motius: perquè tindrà dificultats per dirigir a tantes ministres. Però, això sí, estaran “més atentes a les necessitats de la societat”. A Itàlia, diu Il Cavaliere, es prevalen els homes perquè tenen més experiència en política. El mateix Berlusconi que podria nomenar a la model italiana Mara Carfagna com a ministra de Família, d’Igualtat o, fins i tot, de Treball. De fet, el mateix Berlusconi que fa un any va elogiar públicament a la model, i això li va costar un escàndol mediàtic i que la seva dona li exigís una disculpa pública.

Potser tot aquest embolic no és tant un símptoma d’hipocresia i poca coherència de Berlusconi. Potser té raó l’articulista Salvador Sostres en afirmar que les dones d’esquerres són més lletges. Potser l’opinió que li mereix el govern de Zapatero a l’italià serien diferents si es tractés de dones de dretes. Al cap i a la fi, sembla que el saber governar és l’últim que compta a l’hora de posar una persona, sigui home o dona, encapçalant un ministeri. Però, ja que parlem de dones, no s’entén com Magdalena Álvarez repeteix a Foment. Així són les dones de política. Així és la política dels homes.