Dones de política

Sabem quan una situació no és normal quan és notícia als mitjans de comunicació, entenent com a normal diverses accepcions: estar acceptat socialment, o bé, ser habitual.
Últimament les dones han estat notícia al món de la política. Més enllà del rebombori que han fet mitjans i militars per la presència de Carme Chacón al capdavant de Defensa o de l’escot que lluïa la cancellera alemanya Angela Merkel a l’òpera; el proper primer ministre d’Itàlia, Silvio Berlusconi, va rondinar a José Luis Rodríguez Zapatero per haver format un govern “massa rosa”. Els motius: perquè tindrà dificultats per dirigir a tantes ministres. Però, això sí, estaran “més atentes a les necessitats de la societat”. A Itàlia, diu Il Cavaliere, es prevalen els homes perquè tenen més experiència en política. El mateix Berlusconi que podria nomenar a la model italiana Mara Carfagna com a ministra de Família, d’Igualtat o, fins i tot, de Treball. De fet, el mateix Berlusconi que fa un any va elogiar públicament a la model, i això li va costar un escàndol mediàtic i que la seva dona li exigís una disculpa pública.

Potser tot aquest embolic no és tant un símptoma d’hipocresia i poca coherència de Berlusconi. Potser té raó l’articulista Salvador Sostres en afirmar que les dones d’esquerres són més lletges. Potser l’opinió que li mereix el govern de Zapatero a l’italià serien diferents si es tractés de dones de dretes. Al cap i a la fi, sembla que el saber governar és l’últim que compta a l’hora de posar una persona, sigui home o dona, encapçalant un ministeri. Però, ja que parlem de dones, no s’entén com Magdalena Álvarez repeteix a Foment. Així són les dones de política. Així és la política dels homes.