dissabte, 31 de gener de 2009

Mariona Sanmartí, UPF, "Washingten"



Torna a ser l’hora de la veritat, aquesta vegada des dels Estats Units. O, més ben dit, des del croma. Seria una una connexió des dels Estats Units però sense hot dogs ni rosquilles pel carrer. De fet, tot comença uns dies abans. Divendres l’equip d’edició va encarregar-se d’anunciar-me que dilluns m’enviarien a Washington per parlar dels primers dies de Barack Obama des que va ser elegit President. Així que tenia tot el cap de setmana per preparar-me la connexió, saber què dir i, per què no, fer proves davant del mirall. Però el més important: tenia dos dies per mentalitzar-me que havia d’estar un minut parlant davant de la càmera. Ja tenia el text escrit i més o menys après de memòria. Això era el pitjor de tot. Perquè a l’hora de fer la connexió inconscientment volia reproduir cada paraula del paper; i això és impossible.




El cas és que la maquilladora de torn, Gina Tosas, es va encarregar d’embetumar-me per sortir presentable a pantalla. Una pantalla que engreixa uns 20 kilos a la gent que hi surt! Tot era a punt per connectar amb l’enviada especial des de Washington. El tercer intent és el bo. M’ho passo prou malament durant aquella estona, desitjant que s’acabin les polítiques d’Obama per anomenar. Mentrestant pensava... mira que n'ha arribat a fer de coses aquest home en tan poc temps... Finalment decideixen que ha quedat bé i em retiro del croma. Com s’acostuma a dir: prova superada!




Amb la companya d’ENG, l’Alba, seguim editant el nostre vídeo del Bread & Butter. Però ho hem de deixar estar per veure els errors comesos en el primer informatiu i que no es tornin a repetir en el segon. El pròxim dia tindrem l’ocasió de demostrar-ho... o no? Això ja us ho explicaré en un altre post!

dilluns, 26 de gener de 2009

Primera norma del periodista

Després de l’èxit del primer informatiu, hi ha l’esperança de repetir-ho i, a poder ser, millorar-ho. Dilluns, quarts de nou del vespre, és moment d’un últim speech del senyor Esteve abans d’anar-nos-en a dormir. És moment també de repartir els rols. Talment com una obra de teatre. Com ja vaig avançar, a mi em toca amb l’Alba. Ara ja no té poder, ja no és un alt càrrec de la cadena. Però, tot i així, és una immillorable companya d’ENG.

Els dies successius, jo segueixo tancada a casa covant les meves angines. Així que aprofito per buscar temes. Dijous ens trobem amb l’Alba i ens anem animant fins que decidim que intentarem per totes totes entrar al festival Bread & Butter. Ella, com que treballa a l’agència EFE, ja té una acreditació. Jo no, però l’editora d’aquest segon informatiu, Laura Batalla, em deixa la seva acreditació i el seu DNI. No tinc en un principi la més mínima intenció de fer-los servir. Per cobrir-nos les espatlles i intentar entrar legalment, portem una carta de la secretaria de Periodisme signada pel senyor Esteve, on afirma que som estudiants de la Pompeu Fabra i que ens agradaria entrar per gravar i fer unes quantes entrevistes.


Un cop a les taquilles de la Fira de Barcelona, fem veure que els informatius de tele no són per una assignatura, sinó que formen part del propi canal de televisió de la Pompeu. Em sembla que no s’ho acaben de creure massa... així que un suposat ex alumne de la universitat ens explica que els estudiants no hi podem entrar i m’aconsella que si tinc algun contacte –o endoll- amb algun mitjà, que l’aprofiti per a que m’acreditin. L’Alba decideix ella sola que hem d’entrar tan si com ni i comença a fer uns plans des de fora. Faig un parell de trucades i res, cap acreditació. Donada aquesta extrema situació, decidim intentar el pla suïcida: entrar amb l’acreditació i el DNI de la Laura Batalla.

Tothom sap que som clavades, idèntiques. De fet, ens confonen com a bessones pel carrer. I, efectivament, la noia de l’entrada al festival es mira i es remira el DNI i l’acreditació i molt amablement em deixa entrar. Aquí apliquem, doncs, la primera norma de tot periodista: el morro. A partir d’aquí va anar tot rodat: vem entrar al festival, vaig fer plans de tota la impressionant decoració, les botigues, la gent... Unes quantes decles, tant de visitants com de responsables i els stand-ups pertinents de l’Alba. I cap a la classe a bolcar les imatges. Crec que ens en vem sortir prou bé, amb dificultats de llum, el domini de l’anglès per parlar amb els estrangers i la força per arrossegar el trípode amunt i avall...

El dia següent, a classe, l’equip d’edició m’informa de que dilluns m’hauré de desplaçar fins a Washington per fer una connexió en directe parlant dels primers dies d’Obama a la Casa Blanca. A veure com surt... així que ja us ho explicaré en un altre post!

dissabte, 24 de gener de 2009

Aquí apretem, però no escanyem

Aquesta podria ser la definició del que vindrà a ser el Taller de tele, tal com va expressar el senyor Esteve, suposo que Toni pels amics. Després de no començar precisament amb bon peu, ja que el “Déu vos guard” va ser el mític “t’has perdut el 5% del curs”, vaig emprendre el molt temut Taller de Tele amb la total seguretat de ser una cateta de l’actualitat (el test m’ho va ratificar) i preguntant-me quantes hores a la setmana miro la televisió.

Amb aquestes condicions, i encetant una nova secció per al grup despenjat d’ENG acabat de configurar, format pel crack i talibà –o així et van anomenar una vegada– Jordi Garrigós i jo mateixa. Ell tenia tema: el Bicing. Evidentment, tema tret de l’ADN, on treballa actualment. O ja no? Bé, molts merders hi ha al diari ara. Què hi farem? Doncs ell tenia tema. I el moment va arribar. Jo, sola ante el peligro i la càmera mirant-me, esperant que pronunciés les paraules. O més aviat, esperant a que m’entrebanqués, em tremolessin les cames i la pifiés, en definitiva. Des de l’antiga assignatura de Llenguatges Audiovisuals, la professora Alba Soler ho sap molt bé, he odiat els stand-ups. Els he odiat a mort. I, per superar-ho, vaig apuntar-me a l’assignatura de lliure elecció Locució i expressió oral en ràdio i televisió, amb Carles Pérez. Aquí no vaig aprendre a fer stand-ups, sinó a recitar monòlegs de memòria sobre ventositats. Una llarga història que ja us explicaré un altre dia...

El cas és que potser sí que em va ajudar a perdre la por i l’odi a aquell forat negre que et mira i no et diu res i ho enregistra tot. Perquè l’stand-up sobre el Bicing no va sortir del tot malament. Potser m’hauria de preocupar més d'haver gravat sense permís al magatzem del Bicing i que ens fessin fora... (un cop havíem gravat!).

Però aquí no es va acabar tot. Per a la pròxima classe, unes angines terribles transformen la meva veu de persona cap a un so horrible i del tot incomprensible. Doncs amb aquest so estrallat vaig haver de posar la veu en off al vídeo del Bicing. Però per una vegada a la vida, Déu va fer cas a les meves pregàries (i mira que no sóc gens creient) i va fer que en l’emissió de l’informatiu, la veu en off d’aquell vídeo, aquella veu ronca i de nas, es perdés pel camí. I així que no va haver-hi veu en off.



Durant la gravació de l’informatiu, es respiren nervis. Jo m’encarrego de putejar lleugerament els presentadors incloent un petit present al final del TN: una breu notícia d’última hora que pico al prompter i la presentadora Alejandra llegeix a la perfecció. També intento ajudar a seguir l’escaleta pels encarregats dels càirons i els temps. Ens ho vam passar prou bé. De passada, podia assabentar-me del que havien estat gravant els companys. En acabar, tothom aplaudeix. Jo, satisfeta de que ningú hagi sentit la fatídica veu en off encarcarada, i la resta, tots contents per com havia rutllat tot. Tal com va dir el senyor Esteve, “si l’informatiu surt bé, tots contents; si va malament, és culpa de l’editor”.

Editora, en aquest cas. Si en tingués, em trauria el barret davant d’ella; l’Alba. L’Alba, la primera, i per tant, més pringada editora que hi haurà a la classe; aquella a qui ha fallat tot el que podia haver fallat. La redactora a qui acompanyaria amb la càmera, en les nostres mil i una aventures que van durar de les cinc de la tarda i fins les vuit del vespre del dijous següent. Quin equip d’ENG estem fetes! Però això us ho explicaré en un altre post!