dijous, 19 de febrer de 2009

www.edu (12/02/09)

Això és gairebé l’última cosa que vaig dir en el tercer informatiu. Imagineu-vos quin nivell de concentració fa falta per dir això! Bé, de fet, considero que no va anar tan malament com sembla.

Començaré pel començament. La Xènia i jo vem intentar arribar una estona abans de l’estona abans que ens fan arribar a cada classe. Però la cosa es complicava. M’havia compromès a participar en un programa de UPF Ràdio amb uns companys de classe. Els tècnics no arribaven, així que vem començar una mica tard. Ja em plantejava de no entrar-hi, fins que a última hora, part de l’equip d’edició em va donar el vist-i-plau. Total, només serien uns 20 minuts.

Quan vaig sortir del locutori l’ambient ja havia canviat. La molt estimada Anna Torrents ja havia assolit un petit estat de nervis en veure que tot començava a fallar. El Garri (que és com anomeno al meu honorable editor) no sabia on era jo i em va rondinar en el seu “déu-vos-guard”. Ràpidament em vaig posar a la feina. La Xènia i jo ens vem convertir en un sol equip i donàvem suport allà on faltaven mans. Finalitzar l’escaleta definitiva, repartir els fulls dels càirons, acabar els donapassos...


Va arribar el moment de tancar-nos al lavabo. Però no malpenseu, que vem fer coses molt honestes: vestir-nos i maquillar-nos per a l’ocasió, mentre repassàvem els donapassos amb l’Anna Casasayas. El moment de més nervis va venir quan ens van fer seure a la taula per enquadrar-nos, il·luminar-nos i enfocar-nos bé. I no se sap ben bé per què un mar de gent va acabar ocupant la nostra taula amb escaletes i papers, mentre la Xènia i jo recitàvem els nostres versos. 10 minuts i entrem, vaig sentir dir.

Un petit assaig va servir per adonar-nos que tot podia fallar, que ens podíem entrebancar i que podia sortir molt malament. Però crec que vem superar la prova. D’errors sempre n’hi ha d’haver, sinó quina gràcia té? Càmeres que no toquen, entrebancades als donapassos, problemes de so als vídeos... Fins i tot en Robert va sortir a l’informatiu! Però bé, bromes a part, crec sincerament que ens en vem sortir prou bé!

Així és com es prenen les decisions (9/02/09)

Una de les novetats que es va incloure en aquest tercer informatiu, com si del sr. Pellicer es tractés, va ser que una de les dues conductores presentaria el tema del dia dreta i davant del croma, amb una de les imatges principals del vídeo. L’atzar és qui va decidir qui seria. Dos paperets. El resultat: em va tocar a mi.


Es tractava d’un fals directe, així que la parafernàlia que havia de fer era la mateixa que faria el dia de l’informatiu. Mateixa roba, mateix maquillatge, però molts menys nervis. Només m’havia de preparar un donapàs de pocs segons i avall. Molt pacientment, el company Albert Lijarcio va estar-se darrere la càmera, aportant-me molt ànims i tranquil·litat.

Finalment, crec que me’n vaig sortir prou bé. De totes maneres, em va servir per fer una prèvia del que seria l’informatiu sencer. Això, com sempre, ja us ho explicaré en un altre post!

Els preliminars (5/02/09)



Aquell dijous tornava a haver-hi classe. I no seria una classe qualsevol, sinó que començàvem amb els preliminars del que seria el tercer informatiu. Un informatiu alhora que per mi tampoc seria un informatiu qualsevol. Així doncs, amb la meva companya de pantalla, la Xènia, ens esperava una setmana per mentalitzar-nos.

Vaig estar molt contenta de l’equip d’edició que m’havia tocat. Sempre va bé que el teu editor sigui un bon amic. En Jordi Garrigós, tot un personatge! A la primera reunió amb tots els equips ENG, assegut amb posat còmode, semblava que passés per allà. Escolta, no diu res. Sembla que no acabi de fer cas de la situació i, quan menys t’ho esperes, fa una observació i plam, te la deixa anar allà. Un bon editor, gens conservador, amb ganes de canviar coses i fer un informatiu diferent. Bé, com a ell li agrada dir-ho, “d’autor”. D’ell. Però, sens dubte, no hauria estat possible sense la gran tasca de la resta d’equip d’edició (una realitzadora molt estressada inclosa) i la resta de companys amb càmeres i trípodes que, com molt bé va comentar la Rosa en el visionat d’aquest tercer informatiu, va ser molt més atrevit i transgressor tant en els temes a cobrir com en la manera de fer-ho. Excel·lent!



El pròxim dia entraríem ja de ple en el Tercer informatiu de UPF News!

Cap a BTV hi falta gent! (2/02/09)

Aquell dilluns 2 de febrer vem tenir una bona notícia: no hi haurà classe! Però, de cop, en vem tenir una altra: tenim una cita amb BTV a les 20:30h! No és que sigui una mala notícia, i menys ara després d’haver-hi fet una visita. Però per la gent que som de fora ens és una mica incòmode aquesta mobilització nocturna.

Tot i així, va ser força productiva, la visita. Començant pel programa “La porteria” amb en Pitu Abril. La gent que em coneix ja sap que els esports no són, ni probablement seran mai, sang de la meva devoció. El pitjor de tot no és que sigui una cateta en aquest tema (i en tants d’altres), sinó que no hi poso remei. Però aquest ja seria un altre debat. Seguidament, vem passar pel "Diari de Barcelona". En vam conèixer el director. Un jove ex-pompeu, Rafael Lujan. Aquesta part de la visita em va demostrar dues coses: en primer lloc, i en paraules del sr. Esteve, “hi ha vida després de la pompeu”. I, en segon lloc, com li agraden les noves tecnologies al sr. Esteve, amo i senyor de Lavínia, que és amo i senyor del Diari de Barcelona. La visita continua i ens porta fins a les "Notícies de les deu", on vem poder comprovar fins on arribava la magnitud de la nostra tragèdia novata. La realitzadora d’aquest informatiu feia la feina que per nosaltres requereix l’habilitat de tres persones.

Crec sincerament que va ser profitós veure unes instal·lacions com aquelles i poder preguntar als professionals. Una televisió que no està tan lluny del nostre abast, esperem-ho almenys. Sobretot, el qui més optimisme em va contagiar va ser la redactora de Lleida. M’he estat preguntant el seu nom, però no hi ha hagut manera. És el problema d’escriure tan tard... Però, de debò, que ens va fer veure una mica de llum després del túnel!

Malaurats, els càirons (29/01/09)

Degut a l’estressant vida que portem a la UPF, m’he vist obligada a posposar l’actualització del blog. Espero que a partir d’ara i durant els pocs dies que queda de la meva vida universitària, m’ho pugui planificar millor i ser més regular. Com si prengués All Bran de Kellogg’s, vaja.

Bé, anem per feina. Em vaig quedar amb la meva connexió internacional. Durant el directe de l’informatiu em vaig encarregar de la malaurada tasca dels cairons. I dic malaurada perquè encara no sabíem com funcionava el programa (si és que ho sabem ja). El cas és que, juntament amb la companya Anna Casasayas, vem intentar posar-nos-hi amb una mica de temps per investigar una mica en el fabulós món d’aquests rètols misteriosos que, no se sap ben bé perquè, sempre es revelen.

Doncs bé, amb temps presumptament suficient (ara que està de moda posar presumpte...), vem instal·lar-nos davant d’aquell ordinadoret, el gran oblidat en un racó del control. La intenció era canviar el disseny dels rètols per a que es poguessin llegir en qualsevol pla: tant foscos com clars, blancs o negres. En veure que no ens en sortíem, vem cridar un tècnic. El tècnic en va cridar un altre, l’expert. L’expert no venia.

Després d’un breu espai de temps sense saber què fer, finalment va aparèixer. Tampoc se’n va sortir. El temps se’ns tirava a sobre i vem decidir que, per evitar que directament no hi hagués cap rètol en tot l’informatiu, vem batre un rècord per escriure tots els càirons de l’informatiu, mantenint el mateix disseny que havien tingut fins llavors.

Estic segura que tots els companys del control es podran recordar dels avisos que li dirigia a la meva companya de càirons, Anna C., ja que els meus crits eren força prominents.