dijous, 29 de maig de 2008

Ara els preliminars ho són tot

Ara l’important és el càsting. Aquesta és la tendència actual dels programes televisius d’entreteniment. Des de començament de temporada hem pogut veure l’entrada de dos espais a dues cadenes de televisió privades que tracten simplement d’això: de fer càstings. Són Tu sí que vales i Tienes talento, que s’emeten a Telecinco i Cuatro, respectivament. El concurs es basa en gent, majoritàriament freaky, estrambòtica, que té una habilitat més aviat estranya, un do especial. I venen a mostrar-ho a la tele. Un jurat format per tres persones de dubtosa credibilitat i mèrits, una persona dura i borda, el gracioset / repel·lent de torn, i el simpàtic i tendre. Ells decideixen si el candidat que fa sons rars amb la boca, muny un vaca o fa cabrioles passa a la següent fase. Algú s’ha preguntat quin premi obté el guanyador? Hi ha alguna causa noble, com és una gran suma de diners, que empenyi a tota aquesta gent a presentar-se a un càsting? Sembla ser que el sentit més profund de la competició és, en definitiva, sortir per la petita pantalla, per després lluir els seus suposats mèrits durant uns quants dies entre els veïns del poble. La prèvia configuren el mateix programa, un format molt més barat, més morbós. Els preliminars ho són tot. Abans una entrevista de feina o un càsting, que vindria a ser el mateix per als qui es dediquen al món de l’espectacle o la música, era el tràmit més temut pels candidats.

L’origen de tot. Espanya no té l’exclusiva en aquest tipus de programació. És una tendència mundial, és evident que no se’ls podia haver ocorregut als creatius espanyols i s’ho van copiar de fora, com la majoria de coses que veiem. Però potser qui va començar a adoptar el rol de jutge polèmic en concursos televisius va ser Risto, que va aparèixer a les nostres vides quan Telecinco va comprar Operación Triumfo. Risto és el jutge estúpid per excel·lència. No només cobra per fer-ho, sinó que s’ha demostrat que quan hi ha un membre del jurat que canta les quaranta als participants, l’audiència creix exponencialment. Vet aquí que ara la finalitat dels concursos sigui veure, no només les freakades que pot arribar a fer la gent quan puja dalt d’un escenari, sinó els comentaris que li farà després el jurat. Vet aquí que en aquests jurats hi hagi d’haver sempre la persona borda, el gracioset / repel·lent de torn i l’entranyable i simpàtic.

1 comentari:

Anònim ha dit...

"És una tendència mundial, és evident que no se’ls podia haver ocorregut als creatius espanyols i s’ho van copiar de fora, com la majoria de coses que veiem."

Però nena, tu creus que les teves opinions són patrimoni exclusió teu?
Tu creus que aquestes reflexions que fas no estant influenciades per corrents pseudo-pedants que es creuen tenir la veritat absoluta?

Mira noieta els documentals de la 2 i els del 33 tenen una audiència pèssima, encara, que , tothom diu que els mira.
Referent a la imaginació dels ESPANYOLS, penso que hauries de documentar-te bastant més, i si, des d'ESPANYA, han sortit programes que s'han venut a la resta del món. Una mica de respecte per la gent ESPANYOLA i pels professionals dels mitjans.

Quin poc criteri, deu meu!! Quin poc respecte!