diumenge, 8 de juny de 2008

Brown et truca a casa


Si ets un habitant del Regne Unit pot ser que un dia arribis a casa i rebis una trucada, la qual cosa podria ser normal, si no fos perquè el que truca és el màxim dirigent del teu país. El primer ministre britànic Gordon Brown es dedica ara a trucar alguns ciutadans per comentar quines són les seves inquietuds. Segons els mateixos interlocutors, el primer ministre laborista demana a centraleta que el posin en contacte amb la gent que li envia carta adreçant-li preguntes i queixes. Brown fa mesos que travessa una crisi de popularitat i alguns mitjans de comunicació britànics ja han apuntat que podria tractar-se d’una campanya per maquillar la imatge de fredor i distància del govern laborista. Downing Street, la residència oficial a Londres del cap de govern no pensa exactament el mateix que aquests mitjans, com és evident, i així s’ha mostrat. El que sí és cert és que en aquell país és molt més habitual que al nostre que els ciutadans enviïn cartes preguntant o queixant-se al mateix primer ministre. Potser aquí no hi ha tanta tradició pel fet que els ciutadans no tenen ni la més mínima confiança en que els governants responguin, o no ho facin amb gaire rapidesa.


Però, us imagineu que això tingués lloc aquí al nostre país petit i fossin els nostres dirigents els que ens truquessin a casa nostra? Les converses de Brown, segons els interlocutors, acostumen a durar uns quatre minuts en total, que no crec que sigui suficient per parlar de massa cosa. El que no m’imagino jo és quant pot arribar a durar una conversa amb el conseller de polítiques territorials i obres públiques, Joaquim Nadal. Potser les dues hores i mitja que es passaria Nadal al telèfon amb cada família farien trontollar els pressupostos de la Generalitat. Tot i que, ben mirat, potser és que als nostres dirigents no tenen cap motiu per una neteja de cutis al Govern.

dijous, 5 de juny de 2008

Trista història d'un vell país

Un vell acudit ens diu: quan dos jueus s’ajunten funden tres partits. Així és com es resumeix irònicament la història de l’Estat d’Israel. Si és que la broma hi té cabuda en un conte tan cruel.

El 14 Maig de 1948, sota el retrat de Teodore Herzl, David Ben Guirón proclama la independència d’Israel, per decisió de les Nacions Unides de partir Palestina en dues meitats, a pesar de la negativa dels àrabs vers aquesta partició. Aquest mes passat Israel ha fet 60 anys. I el que hauria de ser una celebració, el món commemora la Naqba, la catàstrofe. Però amb el naixement d’Israel com a estat independent no es culmina el procés històric de creació d’una nació, perquè el conflicte segueix obert 60 anys després. Una història castigada pel conflicte bèl·lic, que encara no ha trobat el seu final, i que marca avui a una societat israeliana dividida.



Una història de sang. Aquest territori pertanyia a l’imperi otomà, que es va desintegrar després de la primera guerra mundial. Gran Bretanya va passar a controlar Palestina, una zona amb una realitat social complicada: la majoria de la població era àrab, però també hi havia jueus. La comunitat jueva d’arreu del món va anar emigrant cap a Palestina en diverses ones, sobretot arrel de la Declaració de Balfour al 1917, la qual va atraure a més d’un milió de jueus en terra palestinenca, la qual cosa no va ser ben rebuda per la població àrab. La declaració d’independència de l’Estat d’Israel va ser en part causada pels ressentiments creats a Europa per l’emigració massiva a causa de l’holocaust nazi i amb l’arribada de l’antisemitisme a les principals potències del vell continent. Per acabar amb el recel dels àrabs vers a l’arribada de tanta població jueva, les Nacions Unides van acordar un pla de partició de Palestina, una part jueva i l’altra àrab, amb la voluntat d’arribar a la pacífica convivència d’ambdós pobles. Res va ser més lluny de la realitat. Aquest pla va donar lloc a una ofensiva dels cinc països àrabs, l’anomenada Guerra d’Independència (1947-1949), que van travessar les fronteres per ocupar Palestina. La ONU va ordenar un alto al foc i Israel va aprofitar-lo per augmentar el seu territori al que li havia estat assignat, obligant a milers de palestins a fugir de les seves terres d’origen.

És així com neix l’estat d’Israel. Felicitats, doncs, Israel per viure actualment en una societat democràtica i lliure; comptar amb l’economia més forta de tot el Pròxim Orient; haver recuperat la teva llengua, l’hebreu; mantenir molt bones relacions diplomàtiques amb els Estats Units i ser un país respectat per la Unió Europea. Però Israel és un país que no afronta el futur amb especial optimisme, perquè després de 60 anys d’història com a tal encara no ha sabut arreglar una llarga llista de problemes. El pensador i crític Isaiah Berlín deia que “no hi ha cap altre país en el que tantes idees, tantes formes de vida, tantes actituds, tants mètodes per enfrontar-se a les coses del dia hagin coincidit amb tanta violència”.