dilluns, 26 de gener de 2009

Primera norma del periodista

Després de l’èxit del primer informatiu, hi ha l’esperança de repetir-ho i, a poder ser, millorar-ho. Dilluns, quarts de nou del vespre, és moment d’un últim speech del senyor Esteve abans d’anar-nos-en a dormir. És moment també de repartir els rols. Talment com una obra de teatre. Com ja vaig avançar, a mi em toca amb l’Alba. Ara ja no té poder, ja no és un alt càrrec de la cadena. Però, tot i així, és una immillorable companya d’ENG.

Els dies successius, jo segueixo tancada a casa covant les meves angines. Així que aprofito per buscar temes. Dijous ens trobem amb l’Alba i ens anem animant fins que decidim que intentarem per totes totes entrar al festival Bread & Butter. Ella, com que treballa a l’agència EFE, ja té una acreditació. Jo no, però l’editora d’aquest segon informatiu, Laura Batalla, em deixa la seva acreditació i el seu DNI. No tinc en un principi la més mínima intenció de fer-los servir. Per cobrir-nos les espatlles i intentar entrar legalment, portem una carta de la secretaria de Periodisme signada pel senyor Esteve, on afirma que som estudiants de la Pompeu Fabra i que ens agradaria entrar per gravar i fer unes quantes entrevistes.


Un cop a les taquilles de la Fira de Barcelona, fem veure que els informatius de tele no són per una assignatura, sinó que formen part del propi canal de televisió de la Pompeu. Em sembla que no s’ho acaben de creure massa... així que un suposat ex alumne de la universitat ens explica que els estudiants no hi podem entrar i m’aconsella que si tinc algun contacte –o endoll- amb algun mitjà, que l’aprofiti per a que m’acreditin. L’Alba decideix ella sola que hem d’entrar tan si com ni i comença a fer uns plans des de fora. Faig un parell de trucades i res, cap acreditació. Donada aquesta extrema situació, decidim intentar el pla suïcida: entrar amb l’acreditació i el DNI de la Laura Batalla.

Tothom sap que som clavades, idèntiques. De fet, ens confonen com a bessones pel carrer. I, efectivament, la noia de l’entrada al festival es mira i es remira el DNI i l’acreditació i molt amablement em deixa entrar. Aquí apliquem, doncs, la primera norma de tot periodista: el morro. A partir d’aquí va anar tot rodat: vem entrar al festival, vaig fer plans de tota la impressionant decoració, les botigues, la gent... Unes quantes decles, tant de visitants com de responsables i els stand-ups pertinents de l’Alba. I cap a la classe a bolcar les imatges. Crec que ens en vem sortir prou bé, amb dificultats de llum, el domini de l’anglès per parlar amb els estrangers i la força per arrossegar el trípode amunt i avall...

El dia següent, a classe, l’equip d’edició m’informa de que dilluns m’hauré de desplaçar fins a Washington per fer una connexió en directe parlant dels primers dies d’Obama a la Casa Blanca. A veure com surt... així que ja us ho explicaré en un altre post!