Lo prometido es deuda

Bé,més que una promesa és una obligació. Però segueix sent un deute igual. Aquí teniu el vídeo que hem de penjar tots els del taller per aprovar-lo! M'he près el luxe de fer un Making off particular. Va acompanyat d'una cançó que sempre es toca en enterros, però que cantada pel Carles Belda i el Conjunt Badabadoc li dóna un aire especial. Així ja no sembla tant d'enterros... En fi, el missatge és clar: us trobaré a faltar!

Una abraçada,

Mariona.

P.D. El vídeo també està disponible a YoutTube!

http://www.youtube.com/watch?v=5g2ANvHlf8Q

Broadcast News

"No sabes distinguis lo que es ético de lo que es basura"


M’alegro molt d’haver-me hagut de mirar una pel·lícula de la llista, perquè si no hagués estat així, segurament no hagués conegut mai Broadcast News, traduït al castellà com Al filo de la notícia. Aquest film dels anys 80, dirigit per James L. Brooks, es va emportar unes quantes nominacions als Oscar. A banda de la comèdia romàntica que hi passa adornada amb pentinats i vestits dels anys 80, la història em va despertar unes quantes reflexions.



En primer lloc, vaig adonar-me que abans era realment una professió de perill. Quan es va rodar aquesta pel·lícula jo ja era al món, encara que tenia tan sols dos anys. Però, mirant-ho fredament, per mi podria haver estat rodada fa molt més temps. Encara van amb VHS! La qual cosa obliga a la pobre noia a fer tota una cursa d’obstacles per entregar físicament el vídeo al control per tal que arribi a temps durant l’informatiu. Ara aquestes coses ja no passen.


En segon lloc, crec que els periodistes formem part d’una espècie diferent, una raça especial de gent. Els periodistes sempre ens hem queixat, sempre ens queixem i sempre ens queixarem. Els personatges passen també per una època de crisi econòmica, comparable a l’actual, tot i que suposo que no tan gran i global. La qüestió és que la cadena de televisió es veu obligada a reduir un gran nombre de treballadors de la plantilla. És aquí quan entren en conflicte els principis davant dels diners o de la seguretat de tenir una feina; la dignitat amb l’orgull propi. Hi ha diferents maneres de fer carrera i també diferents carreres a fer. Un, el guapo i tonto, opta per fer la pilota, fer el que li diguin i compta amb la seva millor arma: la bellesa. No entén les notícies que llegeix. Però no passa res, sempre tindrà una productora eficient al darrera perquè li vagi xivant les preguntes intel·ligents pel pinganillo. I l’altre, el reporter de matrícula, intel·ligent, valent i amb principis. Que dimiteix en sentir-se insultat quan li diuen que pel cobra, ja es pot quedar. El reporter barat. Tampoc suposarà una amenaça perquè com que és lleig, i a més té un petit problema de suor, no presentarà mai les notícies. No tindrà mai una posició de poder, des d’on podrà influir al món.


En tercer lloc i últim lloc, vaig veure-ho clar: com m’agradaria viure l’estrés que pateix la protagonista femenina, la realitzadora i productora, sobretot al principi de la pel·lícula! És extremadament exigent. Igual d’exigent amb ella que amb els altres. Pretén tenir un control absolut de tot el que fa i tot el que l’envolta. És una barreja d’enveja i admiració. Malgrat sigui una pel·lícula, malgrat sigui una comèdia. Segurament, és la persona més eficient de tots els personatges que apareixen a la història. Potser és casualitat... però és una dona! (no m’he pogut estar de dir-ho! El deix feminista?)


I, entre tantes reflexions, tantes diferències, al final... qui guanya?


<<- Podrían despedirte por una cosa así.
- Me han ascendido por una cosa así.>>

www.edu (12/02/09)

Això és gairebé l’última cosa que vaig dir en el tercer informatiu. Imagineu-vos quin nivell de concentració fa falta per dir això! Bé, de fet, considero que no va anar tan malament com sembla.

Començaré pel començament. La Xènia i jo vem intentar arribar una estona abans de l’estona abans que ens fan arribar a cada classe. Però la cosa es complicava. M’havia compromès a participar en un programa de UPF Ràdio amb uns companys de classe. Els tècnics no arribaven, així que vem començar una mica tard. Ja em plantejava de no entrar-hi, fins que a última hora, part de l’equip d’edició em va donar el vist-i-plau. Total, només serien uns 20 minuts.

Quan vaig sortir del locutori l’ambient ja havia canviat. La molt estimada Anna Torrents ja havia assolit un petit estat de nervis en veure que tot començava a fallar. El Garri (que és com anomeno al meu honorable editor) no sabia on era jo i em va rondinar en el seu “déu-vos-guard”. Ràpidament em vaig posar a la feina. La Xènia i jo ens vem convertir en un sol equip i donàvem suport allà on faltaven mans. Finalitzar l’escaleta definitiva, repartir els fulls dels càirons, acabar els donapassos...

Va arribar el moment de tancar-nos al lavabo. Però no malpenseu, que vem fer coses molt honestes: vestir-nos i maquillar-nos per a l’ocasió, mentre repassàvem els donapassos amb l’Anna Casasayas. El moment de més nervis va venir quan ens van fer seure a la taula per enquadrar-nos, il·luminar-nos i enfocar-nos bé. I no se sap ben bé per què un mar de gent va acabar ocupant la nostra taula amb escaletes i papers, mentre la Xènia i jo recitàvem els nostres versos. 10 minuts i entrem, vaig sentir dir.

Un petit assaig va servir per adonar-nos que tot podia fallar, que ens podíem entrebancar i que podia sortir molt malament. Però crec que vem superar la prova. D’errors sempre n’hi ha d’haver, sinó quina gràcia té? Càmeres que no toquen, entrebancades als donapassos, problemes de so als vídeos... Fins i tot en Robert va sortir a l’informatiu! Però bé, bromes a part, crec sincerament que ens en vem sortir prou bé!

Així és com es prenen les decisions (9/02/09)

Una de les novetats que es va incloure en aquest tercer informatiu, com si del sr. Pellicer es tractés, va ser que una de les dues conductores presentaria el tema del dia dreta i davant del croma, amb una de les imatges principals del vídeo. L’atzar és qui va decidir qui seria. Dos paperets. El resultat: em va tocar a mi.

Es tractava d’un fals directe, així que la parafernàlia que havia de fer era la mateixa que faria el dia de l’informatiu. Mateixa roba, mateix maquillatge, però molts menys nervis. Només m’havia de preparar un donapàs de pocs segons i avall. Molt pacientment, el company Albert Lijarcio va estar-se darrere la càmera, aportant-me molt ànims i tranquil·litat.

Finalment, crec que me’n vaig sortir prou bé. De totes maneres, em va servir per fer una prèvia del que seria l’informatiu sencer. Això, com sempre, ja us ho explicaré en un altre post!

Els preliminars (5/02/09)

Aquell dijous tornava a haver-hi classe. I no seria una classe qualsevol, sinó que començàvem amb els preliminars del que seria el tercer informatiu. Un informatiu alhora que per mi tampoc seria un informatiu qualsevol. Així doncs, amb la meva companya de pantalla, la Xènia, ens esperava una setmana per mentalitzar-nos.

Vaig estar molt contenta de l’equip d’edició que m’havia tocat. Sempre va bé que el teu editor sigui un bon amic. En Jordi Garrigós, tot un personatge! A la primera reunió amb tots els equips ENG, assegut amb posat còmode, semblava que passés per allà. Escolta, no diu res. Sembla que no acabi de fer cas de la situació i, quan menys t’ho esperes, fa una observació i plam, te la deixa anar allà. Un bon editor, gens conservador, amb ganes de canviar coses i fer un informatiu diferent. Bé, com a ell li agrada dir-ho, “d’autor”. D’ell. Però, sens dubte, no hauria estat possible sense la gran tasca de la resta d’equip d’edició (una realitzadora molt estressada inclosa) i la resta de companys amb càmeres i trípodes que, com molt bé va comentar la Rosa en el visionat d’aquest tercer informatiu, va ser molt més atrevit i transgressor tant en els temes a cobrir com en la manera de fer-ho. Excel·lent!

El pròxim dia entraríem ja de ple en el Tercer informatiu de UPF News!

Cap a BTV hi falta gent! (2/02/09)

Aquell dilluns 2 de febrer vem tenir una bona notícia: no hi haurà classe! Però, de cop, en vem tenir una altra: tenim una cita amb BTV a les 20:30h! No és que sigui una mala notícia, i menys ara després d’haver-hi fet una visita. Però per la gent que som de fora ens és una mica incòmode aquesta mobilització nocturna.

Tot i així, va ser força productiva, la visita. Començant pel programa “La porteria” amb en Pitu Abril. La gent que em coneix ja sap que els esports no són, ni probablement seran mai, sang de la meva devoció. El pitjor de tot no és que sigui una cateta en aquest tema (i en tants d’altres), sinó que no hi poso remei. Però aquest ja seria un altre debat. Seguidament, vem passar pel "Diari de Barcelona". En vam conèixer el director. Un jove ex-pompeu, Rafael Lujan. Aquesta part de la visita em va demostrar dues coses: en primer lloc, i en paraules del sr. Esteve, “hi ha vida després de la pompeu”. I, en segon lloc, com li agraden les noves tecnologies al sr. Esteve, amo i senyor de Lavínia, que és amo i senyor del Diari de Barcelona. La visita continua i ens porta fins a les "Notícies de les deu", on vem poder comprovar fins on arribava la magnitud de la nostra tragèdia novata. La realitzadora d’aquest informatiu feia la feina que per nosaltres requereix l’habilitat de tres persones.

Crec sincerament que va ser profitós veure unes instal·lacions com aquelles i poder preguntar als professionals. Una televisió que no està tan lluny del nostre abast, esperem-ho almenys. Sobretot, el qui més optimisme em va contagiar va ser la redactora de Lleida. M’he estat preguntant el seu nom, però no hi ha hagut manera. És el problema d’escriure tan tard... Però, de debò, que ens va fer veure una mica de llum després del túnel!

Malaurats, els càirons (29/01/09)

Degut a l’estressant vida que portem a la UPF, m’he vist obligada a posposar l’actualització del blog. Espero que a partir d’ara i durant els pocs dies que queda de la meva vida universitària, m’ho pugui planificar millor i ser més regular. Com si prengués All Bran de Kellogg’s, vaja.

Bé, anem per feina. Em vaig quedar amb la meva connexió internacional. Durant el directe de l’informatiu em vaig encarregar de la malaurada tasca dels cairons. I dic malaurada perquè encara no sabíem com funcionava el programa (si és que ho sabem ja). El cas és que, juntament amb la companya Anna Casasayas, vem intentar posar-nos-hi amb una mica de temps per investigar una mica en el fabulós món d’aquests rètols misteriosos que, no se sap ben bé perquè, sempre es revelen.

Doncs bé, amb temps presumptament suficient (ara que està de moda posar presumpte...), vem instal·lar-nos davant d’aquell ordinadoret, el gran oblidat en un racó del control. La intenció era canviar el disseny dels rètols per a que es poguessin llegir en qualsevol pla: tant foscos com clars, blancs o negres. En veure que no ens en sortíem, vem cridar un tècnic. El tècnic en va cridar un altre, l’expert. L’expert no venia.

Després d’un breu espai de temps sense saber què fer, finalment va aparèixer. Tampoc se’n va sortir. El temps se’ns tirava a sobre i vem decidir que, per evitar que directament no hi hagués cap rètol en tot l’informatiu, vem batre un rècord per escriure tots els càirons de l’informatiu, mantenint el mateix disseny que havien tingut fins llavors.

Estic segura que tots els companys del control es podran recordar dels avisos que li dirigia a la meva companya de càirons, Anna C., ja que els meus crits eren força prominents.

Mariona Sanmartí, UPF, "Washingten"

Torna a ser l’hora de la veritat, aquesta vegada des dels Estats Units. O, més ben dit, des del croma. Seria una una connexió des dels Estats Units però sense hot dogs ni rosquilles pel carrer. De fet, tot comença uns dies abans. Divendres l’equip d’edició va encarregar-se d’anunciar-me que dilluns m’enviarien a Washington per parlar dels primers dies de Barack Obama des que va ser elegit President. Així que tenia tot el cap de setmana per preparar-me la connexió, saber què dir i, per què no, fer proves davant del mirall. Però el més important: tenia dos dies per mentalitzar-me que havia d’estar un minut parlant davant de la càmera. Ja tenia el text escrit i més o menys après de memòria. Això era el pitjor de tot. Perquè a l’hora de fer la connexió inconscientment volia reproduir cada paraula del paper; i això és impossible.

El cas és que la maquilladora de torn, Gina Tosas, es va encarregar d’embetumar-me per sortir presentable a pantalla. Una pantalla que engreixa uns 20 kilos a la gent que hi surt! Tot era a punt per connectar amb l’enviada especial des de Washington. El tercer intent és el bo. M’ho passo prou malament durant aquella estona, desitjant que s’acabin les polítiques d’Obama per anomenar. Mentrestant pensava... mira que n'ha arribat a fer de coses aquest home en tan poc temps... Finalment decideixen que ha quedat bé i em retiro del croma. Com s’acostuma a dir: prova superada!

Amb la companya d’ENG, l’Alba, seguim editant el nostre vídeo del Bread & Butter. Però ho hem de deixar estar per veure els errors comesos en el primer informatiu i que no es tornin a repetir en el segon. El pròxim dia tindrem l’ocasió de demostrar-ho... o no? Això ja us ho explicaré en un altre post!

Primera norma del periodista

Després de l’èxit del primer informatiu, hi ha l’esperança de repetir-ho i, a poder ser, millorar-ho. Dilluns, quarts de nou del vespre, és moment d’un últim speech del senyor Esteve abans d’anar-nos-en a dormir. És moment també de repartir els rols. Talment com una obra de teatre. Com ja vaig avançar, a mi em toca amb l’Alba. Ara ja no té poder, ja no és un alt càrrec de la cadena. Però, tot i així, és una immillorable companya d’ENG.

Els dies successius, jo segueixo tancada a casa covant les meves angines. Així que aprofito per buscar temes. Dijous ens trobem amb l’Alba i ens anem animant fins que decidim que intentarem per totes totes entrar al festival Bread & Butter. Ella, com que treballa a l’agència EFE, ja té una acreditació. Jo no, però l’editora d’aquest segon informatiu, Laura Batalla, em deixa la seva acreditació i el seu DNI. No tinc en un principi la més mínima intenció de fer-los servir. Per cobrir-nos les espatlles i intentar entrar legalment, portem una carta de la secretaria de Periodisme signada pel senyor Esteve, on afirma que som estudiants de la Pompeu Fabra i que ens agradaria entrar per gravar i fer unes quantes entrevistes.

Un cop a les taquilles de la Fira de Barcelona, fem veure que els informatius de tele no són per una assignatura, sinó que formen part del propi canal de televisió de la Pompeu. Em sembla que no s’ho acaben de creure massa... així que un suposat ex alumne de la universitat ens explica que els estudiants no hi podem entrar i m’aconsella que si tinc algun contacte –o endoll- amb algun mitjà, que l’aprofiti per a que m’acreditin. L’Alba decideix ella sola que hem d’entrar tan si com ni i comença a fer uns plans des de fora. Faig un parell de trucades i res, cap acreditació. Donada aquesta extrema situació, decidim intentar el pla suïcida: entrar amb l’acreditació i el DNI de la Laura Batalla.

Tothom sap que som clavades, idèntiques. De fet, ens confonen com a bessones pel carrer. I, efectivament, la noia de l’entrada al festival es mira i es remira el DNI i l’acreditació i molt amablement em deixa entrar. Aquí apliquem, doncs, la primera norma de tot periodista: el morro. A partir d’aquí va anar tot rodat: vem entrar al festival, vaig fer plans de tota la impressionant decoració, les botigues, la gent... Unes quantes decles, tant de visitants com de responsables i els stand-ups pertinents de l’Alba. I cap a la classe a bolcar les imatges. Crec que ens en vem sortir prou bé, amb dificultats de llum, el domini de l’anglès per parlar amb els estrangers i la força per arrossegar el trípode amunt i avall...

El dia següent, a classe, l’equip d’edició m’informa de que dilluns m’hauré de desplaçar fins a Washington per fer una connexió en directe parlant dels primers dies d’Obama a la Casa Blanca. A veure com surt... així que ja us ho explicaré en un altre post!

Aquí apretem, però no escanyem

Aquesta podria ser la definició del que vindrà a ser el Taller de tele, tal com va expressar el senyor Esteve, suposo que Toni pels amics. Després de no començar precisament amb bon peu, ja que el “Déu vos guard” va ser el mític “t’has perdut el 5% del curs”, vaig emprendre el molt temut Taller de Tele amb la total seguretat de ser una cateta de l’actualitat (el test m’ho va ratificar) i preguntant-me quantes hores a la setmana miro la televisió.

Amb aquestes condicions, i encetant una nova secció per al grup despenjat d’ENG acabat de configurar, format pel crack i talibà –o així et van anomenar una vegada– Jordi Garrigós i jo mateixa. Ell tenia tema: el Bicing. Evidentment, tema tret de l’ADN, on treballa actualment. O ja no? Bé, molts merders hi ha al diari ara. Què hi farem? Doncs ell tenia tema. I el moment va arribar. Jo, sola ante el peligro i la càmera mirant-me, esperant que pronunciés les paraules. O més aviat, esperant a que m’entrebanqués, em tremolessin les cames i la pifiés, en definitiva. Des de l’antiga assignatura de Llenguatges Audiovisuals, la professora Alba Soler ho sap molt bé, he odiat els stand-ups. Els he odiat a mort. I, per superar-ho, vaig apuntar-me a l’assignatura de lliure elecció Locució i expressió oral en ràdio i televisió, amb Carles Pérez. Aquí no vaig aprendre a fer stand-ups, sinó a recitar monòlegs de memòria sobre ventositats. Una llarga història que ja us explicaré un altre dia...

El cas és que potser sí que em va ajudar a perdre la por i l’odi a aquell forat negre que et mira i no et diu res i ho enregistra tot. Perquè l’stand-up sobre el Bicing no va sortir del tot malament. Potser m’hauria de preocupar més d'haver gravat sense permís al magatzem del Bicing i que ens fessin fora... (un cop havíem gravat!).

Però aquí no es va acabar tot. Per a la pròxima classe, unes angines terribles transformen la meva veu de persona cap a un so horrible i del tot incomprensible. Doncs amb aquest so estrallat vaig haver de posar la veu en off al vídeo del Bicing. Però per una vegada a la vida, Déu va fer cas a les meves pregàries (i mira que no sóc gens creient) i va fer que en l’emissió de l’informatiu, la veu en off d’aquell vídeo, aquella veu ronca i de nas, es perdés pel camí. I així que no va haver-hi veu en off.

Durant la gravació de l’informatiu, es respiren nervis. Jo m’encarrego de putejar lleugerament els presentadors incloent un petit present al final del TN: una breu notícia d’última hora que pico al prompter i la presentadora Alejandra llegeix a la perfecció. També intento ajudar a seguir l’escaleta pels encarregats dels càirons i els temps. Ens ho vam passar prou bé. De passada, podia assabentar-me del que havien estat gravant els companys. En acabar, tothom aplaudeix. Jo, satisfeta de que ningú hagi sentit la fatídica veu en off encarcarada, i la resta, tots contents per com havia rutllat tot. Tal com va dir el senyor Esteve, “si l’informatiu surt bé, tots contents; si va malament, és culpa de l’editor”.

Editora, en aquest cas. Si en tingués, em trauria el barret davant d’ella; l’Alba. L’Alba, la primera, i per tant, més pringada editora que hi haurà a la classe; aquella a qui ha fallat tot el que podia haver fallat. La redactora a qui acompanyaria amb la càmera, en les nostres mil i una aventures que van durar de les cinc de la tarda i fins les vuit del vespre del dijous següent. Quin equip d’ENG estem fetes! Però això us ho explicaré en un altre post!