Cap a BTV hi falta gent! (2/02/09)

Aquell dilluns 2 de febrer vem tenir una bona notícia: no hi haurà classe! Però, de cop, en vem tenir una altra: tenim una cita amb BTV a les 20:30h! No és que sigui una mala notícia, i menys ara després d’haver-hi fet una visita. Però per la gent que som de fora ens és una mica incòmode aquesta mobilització nocturna.

Tot i així, va ser força productiva, la visita. Començant pel programa “La porteria” amb en Pitu Abril. La gent que em coneix ja sap que els esports no són, ni probablement seran mai, sang de la meva devoció. El pitjor de tot no és que sigui una cateta en aquest tema (i en tants d’altres), sinó que no hi poso remei. Però aquest ja seria un altre debat. Seguidament, vem passar pel "Diari de Barcelona". En vam conèixer el director. Un jove ex-pompeu, Rafael Lujan. Aquesta part de la visita em va demostrar dues coses: en primer lloc, i en paraules del sr. Esteve, “hi ha vida després de la pompeu”. I, en segon lloc, com li agraden les noves tecnologies al sr. Esteve, amo i senyor de Lavínia, que és amo i senyor del Diari de Barcelona. La visita continua i ens porta fins a les "Notícies de les deu", on vem poder comprovar fins on arribava la magnitud de la nostra tragèdia novata. La realitzadora d’aquest informatiu feia la feina que per nosaltres requereix l’habilitat de tres persones.

Crec sincerament que va ser profitós veure unes instal·lacions com aquelles i poder preguntar als professionals. Una televisió que no està tan lluny del nostre abast, esperem-ho almenys. Sobretot, el qui més optimisme em va contagiar va ser la redactora de Lleida. M’he estat preguntant el seu nom, però no hi ha hagut manera. És el problema d’escriure tan tard... Però, de debò, que ens va fer veure una mica de llum després del túnel!

Malaurats, els càirons (29/01/09)

Degut a l’estressant vida que portem a la UPF, m’he vist obligada a posposar l’actualització del blog. Espero que a partir d’ara i durant els pocs dies que queda de la meva vida universitària, m’ho pugui planificar millor i ser més regular. Com si prengués All Bran de Kellogg’s, vaja.

Bé, anem per feina. Em vaig quedar amb la meva connexió internacional. Durant el directe de l’informatiu em vaig encarregar de la malaurada tasca dels cairons. I dic malaurada perquè encara no sabíem com funcionava el programa (si és que ho sabem ja). El cas és que, juntament amb la companya Anna Casasayas, vem intentar posar-nos-hi amb una mica de temps per investigar una mica en el fabulós món d’aquests rètols misteriosos que, no se sap ben bé perquè, sempre es revelen.

Doncs bé, amb temps presumptament suficient (ara que està de moda posar presumpte...), vem instal·lar-nos davant d’aquell ordinadoret, el gran oblidat en un racó del control. La intenció era canviar el disseny dels rètols per a que es poguessin llegir en qualsevol pla: tant foscos com clars, blancs o negres. En veure que no ens en sortíem, vem cridar un tècnic. El tècnic en va cridar un altre, l’expert. L’expert no venia.

Després d’un breu espai de temps sense saber què fer, finalment va aparèixer. Tampoc se’n va sortir. El temps se’ns tirava a sobre i vem decidir que, per evitar que directament no hi hagués cap rètol en tot l’informatiu, vem batre un rècord per escriure tots els càirons de l’informatiu, mantenint el mateix disseny que havien tingut fins llavors.

Estic segura que tots els companys del control es podran recordar dels avisos que li dirigia a la meva companya de càirons, Anna C., ja que els meus crits eren força prominents.

Mariona Sanmartí, UPF, "Washingten"

Torna a ser l’hora de la veritat, aquesta vegada des dels Estats Units. O, més ben dit, des del croma. Seria una una connexió des dels Estats Units però sense hot dogs ni rosquilles pel carrer. De fet, tot comença uns dies abans. Divendres l’equip d’edició va encarregar-se d’anunciar-me que dilluns m’enviarien a Washington per parlar dels primers dies de Barack Obama des que va ser elegit President. Així que tenia tot el cap de setmana per preparar-me la connexió, saber què dir i, per què no, fer proves davant del mirall. Però el més important: tenia dos dies per mentalitzar-me que havia d’estar un minut parlant davant de la càmera. Ja tenia el text escrit i més o menys après de memòria. Això era el pitjor de tot. Perquè a l’hora de fer la connexió inconscientment volia reproduir cada paraula del paper; i això és impossible.

El cas és que la maquilladora de torn, Gina Tosas, es va encarregar d’embetumar-me per sortir presentable a pantalla. Una pantalla que engreixa uns 20 kilos a la gent que hi surt! Tot era a punt per connectar amb l’enviada especial des de Washington. El tercer intent és el bo. M’ho passo prou malament durant aquella estona, desitjant que s’acabin les polítiques d’Obama per anomenar. Mentrestant pensava... mira que n'ha arribat a fer de coses aquest home en tan poc temps... Finalment decideixen que ha quedat bé i em retiro del croma. Com s’acostuma a dir: prova superada!

Amb la companya d’ENG, l’Alba, seguim editant el nostre vídeo del Bread & Butter. Però ho hem de deixar estar per veure els errors comesos en el primer informatiu i que no es tornin a repetir en el segon. El pròxim dia tindrem l’ocasió de demostrar-ho... o no? Això ja us ho explicaré en un altre post!

Primera norma del periodista

Després de l’èxit del primer informatiu, hi ha l’esperança de repetir-ho i, a poder ser, millorar-ho. Dilluns, quarts de nou del vespre, és moment d’un últim speech del senyor Esteve abans d’anar-nos-en a dormir. És moment també de repartir els rols. Talment com una obra de teatre. Com ja vaig avançar, a mi em toca amb l’Alba. Ara ja no té poder, ja no és un alt càrrec de la cadena. Però, tot i així, és una immillorable companya d’ENG.

Els dies successius, jo segueixo tancada a casa covant les meves angines. Així que aprofito per buscar temes. Dijous ens trobem amb l’Alba i ens anem animant fins que decidim que intentarem per totes totes entrar al festival Bread & Butter. Ella, com que treballa a l’agència EFE, ja té una acreditació. Jo no, però l’editora d’aquest segon informatiu, Laura Batalla, em deixa la seva acreditació i el seu DNI. No tinc en un principi la més mínima intenció de fer-los servir. Per cobrir-nos les espatlles i intentar entrar legalment, portem una carta de la secretaria de Periodisme signada pel senyor Esteve, on afirma que som estudiants de la Pompeu Fabra i que ens agradaria entrar per gravar i fer unes quantes entrevistes.

Un cop a les taquilles de la Fira de Barcelona, fem veure que els informatius de tele no són per una assignatura, sinó que formen part del propi canal de televisió de la Pompeu. Em sembla que no s’ho acaben de creure massa... així que un suposat ex alumne de la universitat ens explica que els estudiants no hi podem entrar i m’aconsella que si tinc algun contacte –o endoll- amb algun mitjà, que l’aprofiti per a que m’acreditin. L’Alba decideix ella sola que hem d’entrar tan si com ni i comença a fer uns plans des de fora. Faig un parell de trucades i res, cap acreditació. Donada aquesta extrema situació, decidim intentar el pla suïcida: entrar amb l’acreditació i el DNI de la Laura Batalla.

Tothom sap que som clavades, idèntiques. De fet, ens confonen com a bessones pel carrer. I, efectivament, la noia de l’entrada al festival es mira i es remira el DNI i l’acreditació i molt amablement em deixa entrar. Aquí apliquem, doncs, la primera norma de tot periodista: el morro. A partir d’aquí va anar tot rodat: vem entrar al festival, vaig fer plans de tota la impressionant decoració, les botigues, la gent... Unes quantes decles, tant de visitants com de responsables i els stand-ups pertinents de l’Alba. I cap a la classe a bolcar les imatges. Crec que ens en vem sortir prou bé, amb dificultats de llum, el domini de l’anglès per parlar amb els estrangers i la força per arrossegar el trípode amunt i avall...

El dia següent, a classe, l’equip d’edició m’informa de que dilluns m’hauré de desplaçar fins a Washington per fer una connexió en directe parlant dels primers dies d’Obama a la Casa Blanca. A veure com surt... així que ja us ho explicaré en un altre post!

Aquí apretem, però no escanyem

Aquesta podria ser la definició del que vindrà a ser el Taller de tele, tal com va expressar el senyor Esteve, suposo que Toni pels amics. Després de no començar precisament amb bon peu, ja que el “Déu vos guard” va ser el mític “t’has perdut el 5% del curs”, vaig emprendre el molt temut Taller de Tele amb la total seguretat de ser una cateta de l’actualitat (el test m’ho va ratificar) i preguntant-me quantes hores a la setmana miro la televisió.

Amb aquestes condicions, i encetant una nova secció per al grup despenjat d’ENG acabat de configurar, format pel crack i talibà –o així et van anomenar una vegada– Jordi Garrigós i jo mateixa. Ell tenia tema: el Bicing. Evidentment, tema tret de l’ADN, on treballa actualment. O ja no? Bé, molts merders hi ha al diari ara. Què hi farem? Doncs ell tenia tema. I el moment va arribar. Jo, sola ante el peligro i la càmera mirant-me, esperant que pronunciés les paraules. O més aviat, esperant a que m’entrebanqués, em tremolessin les cames i la pifiés, en definitiva. Des de l’antiga assignatura de Llenguatges Audiovisuals, la professora Alba Soler ho sap molt bé, he odiat els stand-ups. Els he odiat a mort. I, per superar-ho, vaig apuntar-me a l’assignatura de lliure elecció Locució i expressió oral en ràdio i televisió, amb Carles Pérez. Aquí no vaig aprendre a fer stand-ups, sinó a recitar monòlegs de memòria sobre ventositats. Una llarga història que ja us explicaré un altre dia...

El cas és que potser sí que em va ajudar a perdre la por i l’odi a aquell forat negre que et mira i no et diu res i ho enregistra tot. Perquè l’stand-up sobre el Bicing no va sortir del tot malament. Potser m’hauria de preocupar més d'haver gravat sense permís al magatzem del Bicing i que ens fessin fora... (un cop havíem gravat!).

Però aquí no es va acabar tot. Per a la pròxima classe, unes angines terribles transformen la meva veu de persona cap a un so horrible i del tot incomprensible. Doncs amb aquest so estrallat vaig haver de posar la veu en off al vídeo del Bicing. Però per una vegada a la vida, Déu va fer cas a les meves pregàries (i mira que no sóc gens creient) i va fer que en l’emissió de l’informatiu, la veu en off d’aquell vídeo, aquella veu ronca i de nas, es perdés pel camí. I així que no va haver-hi veu en off.

Durant la gravació de l’informatiu, es respiren nervis. Jo m’encarrego de putejar lleugerament els presentadors incloent un petit present al final del TN: una breu notícia d’última hora que pico al prompter i la presentadora Alejandra llegeix a la perfecció. També intento ajudar a seguir l’escaleta pels encarregats dels càirons i els temps. Ens ho vam passar prou bé. De passada, podia assabentar-me del que havien estat gravant els companys. En acabar, tothom aplaudeix. Jo, satisfeta de que ningú hagi sentit la fatídica veu en off encarcarada, i la resta, tots contents per com havia rutllat tot. Tal com va dir el senyor Esteve, “si l’informatiu surt bé, tots contents; si va malament, és culpa de l’editor”.

Editora, en aquest cas. Si en tingués, em trauria el barret davant d’ella; l’Alba. L’Alba, la primera, i per tant, més pringada editora que hi haurà a la classe; aquella a qui ha fallat tot el que podia haver fallat. La redactora a qui acompanyaria amb la càmera, en les nostres mil i una aventures que van durar de les cinc de la tarda i fins les vuit del vespre del dijous següent. Quin equip d’ENG estem fetes! Però això us ho explicaré en un altre post!

Brown et truca a casa

Si ets un habitant del Regne Unit pot ser que un dia arribis a casa i rebis una trucada, la qual cosa podria ser normal, si no fos perquè el que truca és el màxim dirigent del teu país. El primer ministre britànic Gordon Brown es dedica ara a trucar alguns ciutadans per comentar quines són les seves inquietuds. Segons els mateixos interlocutors, el primer ministre laborista demana a centraleta que el posin en contacte amb la gent que li envia carta adreçant-li preguntes i queixes. Brown fa mesos que travessa una crisi de popularitat i alguns mitjans de comunicació britànics ja han apuntat que podria tractar-se d’una campanya per maquillar la imatge de fredor i distància del govern laborista. Downing Street, la residència oficial a Londres del cap de govern no pensa exactament el mateix que aquests mitjans, com és evident, i així s’ha mostrat. El que sí és cert és que en aquell país és molt més habitual que al nostre que els ciutadans enviïn cartes preguntant o queixant-se al mateix primer ministre. Potser aquí no hi ha tanta tradició pel fet que els ciutadans no tenen ni la més mínima confiança en que els governants responguin, o no ho facin amb gaire rapidesa.

Però, us imagineu que això tingués lloc aquí al nostre país petit i fossin els nostres dirigents els que ens truquessin a casa nostra? Les converses de Brown, segons els interlocutors, acostumen a durar uns quatre minuts en total, que no crec que sigui suficient per parlar de massa cosa. El que no m’imagino jo és quant pot arribar a durar una conversa amb el conseller de polítiques territorials i obres públiques, Joaquim Nadal. Potser les dues hores i mitja que es passaria Nadal al telèfon amb cada família farien trontollar els pressupostos de la Generalitat. Tot i que, ben mirat, potser és que als nostres dirigents no tenen cap motiu per una neteja de cutis al Govern.

Trista història d'un vell país

Un vell acudit ens diu: quan dos jueus s’ajunten funden tres partits. Així és com es resumeix irònicament la història de l’Estat d’Israel. Si és que la broma hi té cabuda en un conte tan cruel.

El 14 Maig de 1948, sota el retrat de Teodore Herzl, David Ben Guirón proclama la independència d’Israel, per decisió de les Nacions Unides de partir Palestina en dues meitats, a pesar de la negativa dels àrabs vers aquesta partició. Aquest mes passat Israel ha fet 60 anys. I el que hauria de ser una celebració, el món commemora la Naqba, la catàstrofe. Però amb el naixement d’Israel com a estat independent no es culmina el procés històric de creació d’una nació, perquè el conflicte segueix obert 60 anys després. Una història castigada pel conflicte bèl·lic, que encara no ha trobat el seu final, i que marca avui a una societat israeliana dividida.

Una història de sang. Aquest territori pertanyia a l’imperi otomà, que es va desintegrar després de la primera guerra mundial. Gran Bretanya va passar a controlar Palestina, una zona amb una realitat social complicada: la majoria de la població era àrab, però també hi havia jueus. La comunitat jueva d’arreu del món va anar emigrant cap a Palestina en diverses ones, sobretot arrel de la Declaració de Balfour al 1917, la qual va atraure a més d’un milió de jueus en terra palestinenca, la qual cosa no va ser ben rebuda per la població àrab. La declaració d’independència de l’Estat d’Israel va ser en part causada pels ressentiments creats a Europa per l’emigració massiva a causa de l’holocaust nazi i amb l’arribada de l’antisemitisme a les principals potències del vell continent. Per acabar amb el recel dels àrabs vers a l’arribada de tanta població jueva, les Nacions Unides van acordar un pla de partició de Palestina, una part jueva i l’altra àrab, amb la voluntat d’arribar a la pacífica convivència d’ambdós pobles. Res va ser més lluny de la realitat. Aquest pla va donar lloc a una ofensiva dels cinc països àrabs, l’anomenada Guerra d’Independència (1947-1949), que van travessar les fronteres per ocupar Palestina. La ONU va ordenar un alto al foc i Israel va aprofitar-lo per augmentar el seu territori al que li havia estat assignat, obligant a milers de palestins a fugir de les seves terres d’origen.

És així com neix l’estat d’Israel. Felicitats, doncs, Israel per viure actualment en una societat democràtica i lliure; comptar amb l’economia més forta de tot el Pròxim Orient; haver recuperat la teva llengua, l’hebreu; mantenir molt bones relacions diplomàtiques amb els Estats Units i ser un país respectat per la Unió Europea. Però Israel és un país que no afronta el futur amb especial optimisme, perquè després de 60 anys d’història com a tal encara no ha sabut arreglar una llarga llista de problemes. El pensador i crític Isaiah Berlín deia que “no hi ha cap altre país en el que tantes idees, tantes formes de vida, tantes actituds, tants mètodes per enfrontar-se a les coses del dia hagin coincidit amb tanta violència”.