Lo prometido es deuda

Bé,més que una promesa és una obligació. Però segueix sent un deute igual. Aquí teniu el vídeo que hem de penjar tots els del taller per aprovar-lo! M'he près el luxe de fer un Making off particular. Va acompanyat d'una cançó que sempre es toca en enterros, però que cantada pel Carles Belda i el Conjunt Badabadoc li dóna un aire especial. Així ja no sembla tant d'enterros... En fi, el missatge és clar: us trobaré a faltar!

Una abraçada,

Mariona.

P.D. El vídeo també està disponible a YoutTube!

http://www.youtube.com/watch?v=5g2ANvHlf8Q

Broadcast News

"No sabes distinguis lo que es ético de lo que es basura"


M’alegro molt d’haver-me hagut de mirar una pel·lícula de la llista, perquè si no hagués estat així, segurament no hagués conegut mai Broadcast News, traduït al castellà com Al filo de la notícia. Aquest film dels anys 80, dirigit per James L. Brooks, es va emportar unes quantes nominacions als Oscar. A banda de la comèdia romàntica que hi passa adornada amb pentinats i vestits dels anys 80, la història em va despertar unes quantes reflexions.



En primer lloc, vaig adonar-me que abans era realment una professió de perill. Quan es va rodar aquesta pel·lícula jo ja era al món, encara que tenia tan sols dos anys. Però, mirant-ho fredament, per mi podria haver estat rodada fa molt més temps. Encara van amb VHS! La qual cosa obliga a la pobre noia a fer tota una cursa d’obstacles per entregar físicament el vídeo al control per tal que arribi a temps durant l’informatiu. Ara aquestes coses ja no passen.


En segon lloc, crec que els periodistes formem part d’una espècie diferent, una raça especial de gent. Els periodistes sempre ens hem queixat, sempre ens queixem i sempre ens queixarem. Els personatges passen també per una època de crisi econòmica, comparable a l’actual, tot i que suposo que no tan gran i global. La qüestió és que la cadena de televisió es veu obligada a reduir un gran nombre de treballadors de la plantilla. És aquí quan entren en conflicte els principis davant dels diners o de la seguretat de tenir una feina; la dignitat amb l’orgull propi. Hi ha diferents maneres de fer carrera i també diferents carreres a fer. Un, el guapo i tonto, opta per fer la pilota, fer el que li diguin i compta amb la seva millor arma: la bellesa. No entén les notícies que llegeix. Però no passa res, sempre tindrà una productora eficient al darrera perquè li vagi xivant les preguntes intel·ligents pel pinganillo. I l’altre, el reporter de matrícula, intel·ligent, valent i amb principis. Que dimiteix en sentir-se insultat quan li diuen que pel cobra, ja es pot quedar. El reporter barat. Tampoc suposarà una amenaça perquè com que és lleig, i a més té un petit problema de suor, no presentarà mai les notícies. No tindrà mai una posició de poder, des d’on podrà influir al món.


En tercer lloc i últim lloc, vaig veure-ho clar: com m’agradaria viure l’estrés que pateix la protagonista femenina, la realitzadora i productora, sobretot al principi de la pel·lícula! És extremadament exigent. Igual d’exigent amb ella que amb els altres. Pretén tenir un control absolut de tot el que fa i tot el que l’envolta. És una barreja d’enveja i admiració. Malgrat sigui una pel·lícula, malgrat sigui una comèdia. Segurament, és la persona més eficient de tots els personatges que apareixen a la història. Potser és casualitat... però és una dona! (no m’he pogut estar de dir-ho! El deix feminista?)


I, entre tantes reflexions, tantes diferències, al final... qui guanya?


<<- Podrían despedirte por una cosa así.
- Me han ascendido por una cosa así.>>

www.edu (12/02/09)

Això és gairebé l’última cosa que vaig dir en el tercer informatiu. Imagineu-vos quin nivell de concentració fa falta per dir això! Bé, de fet, considero que no va anar tan malament com sembla.

Començaré pel començament. La Xènia i jo vem intentar arribar una estona abans de l’estona abans que ens fan arribar a cada classe. Però la cosa es complicava. M’havia compromès a participar en un programa de UPF Ràdio amb uns companys de classe. Els tècnics no arribaven, així que vem començar una mica tard. Ja em plantejava de no entrar-hi, fins que a última hora, part de l’equip d’edició em va donar el vist-i-plau. Total, només serien uns 20 minuts.

Quan vaig sortir del locutori l’ambient ja havia canviat. La molt estimada Anna Torrents ja havia assolit un petit estat de nervis en veure que tot començava a fallar. El Garri (que és com anomeno al meu honorable editor) no sabia on era jo i em va rondinar en el seu “déu-vos-guard”. Ràpidament em vaig posar a la feina. La Xènia i jo ens vem convertir en un sol equip i donàvem suport allà on faltaven mans. Finalitzar l’escaleta definitiva, repartir els fulls dels càirons, acabar els donapassos...

Va arribar el moment de tancar-nos al lavabo. Però no malpenseu, que vem fer coses molt honestes: vestir-nos i maquillar-nos per a l’ocasió, mentre repassàvem els donapassos amb l’Anna Casasayas. El moment de més nervis va venir quan ens van fer seure a la taula per enquadrar-nos, il·luminar-nos i enfocar-nos bé. I no se sap ben bé per què un mar de gent va acabar ocupant la nostra taula amb escaletes i papers, mentre la Xènia i jo recitàvem els nostres versos. 10 minuts i entrem, vaig sentir dir.

Un petit assaig va servir per adonar-nos que tot podia fallar, que ens podíem entrebancar i que podia sortir molt malament. Però crec que vem superar la prova. D’errors sempre n’hi ha d’haver, sinó quina gràcia té? Càmeres que no toquen, entrebancades als donapassos, problemes de so als vídeos... Fins i tot en Robert va sortir a l’informatiu! Però bé, bromes a part, crec sincerament que ens en vem sortir prou bé!

Així és com es prenen les decisions (9/02/09)

Una de les novetats que es va incloure en aquest tercer informatiu, com si del sr. Pellicer es tractés, va ser que una de les dues conductores presentaria el tema del dia dreta i davant del croma, amb una de les imatges principals del vídeo. L’atzar és qui va decidir qui seria. Dos paperets. El resultat: em va tocar a mi.

Es tractava d’un fals directe, així que la parafernàlia que havia de fer era la mateixa que faria el dia de l’informatiu. Mateixa roba, mateix maquillatge, però molts menys nervis. Només m’havia de preparar un donapàs de pocs segons i avall. Molt pacientment, el company Albert Lijarcio va estar-se darrere la càmera, aportant-me molt ànims i tranquil·litat.

Finalment, crec que me’n vaig sortir prou bé. De totes maneres, em va servir per fer una prèvia del que seria l’informatiu sencer. Això, com sempre, ja us ho explicaré en un altre post!

Els preliminars (5/02/09)

Aquell dijous tornava a haver-hi classe. I no seria una classe qualsevol, sinó que començàvem amb els preliminars del que seria el tercer informatiu. Un informatiu alhora que per mi tampoc seria un informatiu qualsevol. Així doncs, amb la meva companya de pantalla, la Xènia, ens esperava una setmana per mentalitzar-nos.

Vaig estar molt contenta de l’equip d’edició que m’havia tocat. Sempre va bé que el teu editor sigui un bon amic. En Jordi Garrigós, tot un personatge! A la primera reunió amb tots els equips ENG, assegut amb posat còmode, semblava que passés per allà. Escolta, no diu res. Sembla que no acabi de fer cas de la situació i, quan menys t’ho esperes, fa una observació i plam, te la deixa anar allà. Un bon editor, gens conservador, amb ganes de canviar coses i fer un informatiu diferent. Bé, com a ell li agrada dir-ho, “d’autor”. D’ell. Però, sens dubte, no hauria estat possible sense la gran tasca de la resta d’equip d’edició (una realitzadora molt estressada inclosa) i la resta de companys amb càmeres i trípodes que, com molt bé va comentar la Rosa en el visionat d’aquest tercer informatiu, va ser molt més atrevit i transgressor tant en els temes a cobrir com en la manera de fer-ho. Excel·lent!

El pròxim dia entraríem ja de ple en el Tercer informatiu de UPF News!

Cap a BTV hi falta gent! (2/02/09)

Aquell dilluns 2 de febrer vem tenir una bona notícia: no hi haurà classe! Però, de cop, en vem tenir una altra: tenim una cita amb BTV a les 20:30h! No és que sigui una mala notícia, i menys ara després d’haver-hi fet una visita. Però per la gent que som de fora ens és una mica incòmode aquesta mobilització nocturna.

Tot i així, va ser força productiva, la visita. Començant pel programa “La porteria” amb en Pitu Abril. La gent que em coneix ja sap que els esports no són, ni probablement seran mai, sang de la meva devoció. El pitjor de tot no és que sigui una cateta en aquest tema (i en tants d’altres), sinó que no hi poso remei. Però aquest ja seria un altre debat. Seguidament, vem passar pel "Diari de Barcelona". En vam conèixer el director. Un jove ex-pompeu, Rafael Lujan. Aquesta part de la visita em va demostrar dues coses: en primer lloc, i en paraules del sr. Esteve, “hi ha vida després de la pompeu”. I, en segon lloc, com li agraden les noves tecnologies al sr. Esteve, amo i senyor de Lavínia, que és amo i senyor del Diari de Barcelona. La visita continua i ens porta fins a les "Notícies de les deu", on vem poder comprovar fins on arribava la magnitud de la nostra tragèdia novata. La realitzadora d’aquest informatiu feia la feina que per nosaltres requereix l’habilitat de tres persones.

Crec sincerament que va ser profitós veure unes instal·lacions com aquelles i poder preguntar als professionals. Una televisió que no està tan lluny del nostre abast, esperem-ho almenys. Sobretot, el qui més optimisme em va contagiar va ser la redactora de Lleida. M’he estat preguntant el seu nom, però no hi ha hagut manera. És el problema d’escriure tan tard... Però, de debò, que ens va fer veure una mica de llum després del túnel!

Malaurats, els càirons (29/01/09)

Degut a l’estressant vida que portem a la UPF, m’he vist obligada a posposar l’actualització del blog. Espero que a partir d’ara i durant els pocs dies que queda de la meva vida universitària, m’ho pugui planificar millor i ser més regular. Com si prengués All Bran de Kellogg’s, vaja.

Bé, anem per feina. Em vaig quedar amb la meva connexió internacional. Durant el directe de l’informatiu em vaig encarregar de la malaurada tasca dels cairons. I dic malaurada perquè encara no sabíem com funcionava el programa (si és que ho sabem ja). El cas és que, juntament amb la companya Anna Casasayas, vem intentar posar-nos-hi amb una mica de temps per investigar una mica en el fabulós món d’aquests rètols misteriosos que, no se sap ben bé perquè, sempre es revelen.

Doncs bé, amb temps presumptament suficient (ara que està de moda posar presumpte...), vem instal·lar-nos davant d’aquell ordinadoret, el gran oblidat en un racó del control. La intenció era canviar el disseny dels rètols per a que es poguessin llegir en qualsevol pla: tant foscos com clars, blancs o negres. En veure que no ens en sortíem, vem cridar un tècnic. El tècnic en va cridar un altre, l’expert. L’expert no venia.

Després d’un breu espai de temps sense saber què fer, finalment va aparèixer. Tampoc se’n va sortir. El temps se’ns tirava a sobre i vem decidir que, per evitar que directament no hi hagués cap rètol en tot l’informatiu, vem batre un rècord per escriure tots els càirons de l’informatiu, mantenint el mateix disseny que havien tingut fins llavors.

Estic segura que tots els companys del control es podran recordar dels avisos que li dirigia a la meva companya de càirons, Anna C., ja que els meus crits eren força prominents.

Mariona Sanmartí, UPF, "Washingten"

Torna a ser l’hora de la veritat, aquesta vegada des dels Estats Units. O, més ben dit, des del croma. Seria una una connexió des dels Estats Units però sense hot dogs ni rosquilles pel carrer. De fet, tot comença uns dies abans. Divendres l’equip d’edició va encarregar-se d’anunciar-me que dilluns m’enviarien a Washington per parlar dels primers dies de Barack Obama des que va ser elegit President. Així que tenia tot el cap de setmana per preparar-me la connexió, saber què dir i, per què no, fer proves davant del mirall. Però el més important: tenia dos dies per mentalitzar-me que havia d’estar un minut parlant davant de la càmera. Ja tenia el text escrit i més o menys après de memòria. Això era el pitjor de tot. Perquè a l’hora de fer la connexió inconscientment volia reproduir cada paraula del paper; i això és impossible.

El cas és que la maquilladora de torn, Gina Tosas, es va encarregar d’embetumar-me per sortir presentable a pantalla. Una pantalla que engreixa uns 20 kilos a la gent que hi surt! Tot era a punt per connectar amb l’enviada especial des de Washington. El tercer intent és el bo. M’ho passo prou malament durant aquella estona, desitjant que s’acabin les polítiques d’Obama per anomenar. Mentrestant pensava... mira que n'ha arribat a fer de coses aquest home en tan poc temps... Finalment decideixen que ha quedat bé i em retiro del croma. Com s’acostuma a dir: prova superada!

Amb la companya d’ENG, l’Alba, seguim editant el nostre vídeo del Bread & Butter. Però ho hem de deixar estar per veure els errors comesos en el primer informatiu i que no es tornin a repetir en el segon. El pròxim dia tindrem l’ocasió de demostrar-ho... o no? Això ja us ho explicaré en un altre post!

Primera norma del periodista

Després de l’èxit del primer informatiu, hi ha l’esperança de repetir-ho i, a poder ser, millorar-ho. Dilluns, quarts de nou del vespre, és moment d’un últim speech del senyor Esteve abans d’anar-nos-en a dormir. És moment també de repartir els rols. Talment com una obra de teatre. Com ja vaig avançar, a mi em toca amb l’Alba. Ara ja no té poder, ja no és un alt càrrec de la cadena. Però, tot i així, és una immillorable companya d’ENG.

Els dies successius, jo segueixo tancada a casa covant les meves angines. Així que aprofito per buscar temes. Dijous ens trobem amb l’Alba i ens anem animant fins que decidim que intentarem per totes totes entrar al festival Bread & Butter. Ella, com que treballa a l’agència EFE, ja té una acreditació. Jo no, però l’editora d’aquest segon informatiu, Laura Batalla, em deixa la seva acreditació i el seu DNI. No tinc en un principi la més mínima intenció de fer-los servir. Per cobrir-nos les espatlles i intentar entrar legalment, portem una carta de la secretaria de Periodisme signada pel senyor Esteve, on afirma que som estudiants de la Pompeu Fabra i que ens agradaria entrar per gravar i fer unes quantes entrevistes.

Un cop a les taquilles de la Fira de Barcelona, fem veure que els informatius de tele no són per una assignatura, sinó que formen part del propi canal de televisió de la Pompeu. Em sembla que no s’ho acaben de creure massa... així que un suposat ex alumne de la universitat ens explica que els estudiants no hi podem entrar i m’aconsella que si tinc algun contacte –o endoll- amb algun mitjà, que l’aprofiti per a que m’acreditin. L’Alba decideix ella sola que hem d’entrar tan si com ni i comença a fer uns plans des de fora. Faig un parell de trucades i res, cap acreditació. Donada aquesta extrema situació, decidim intentar el pla suïcida: entrar amb l’acreditació i el DNI de la Laura Batalla.

Tothom sap que som clavades, idèntiques. De fet, ens confonen com a bessones pel carrer. I, efectivament, la noia de l’entrada al festival es mira i es remira el DNI i l’acreditació i molt amablement em deixa entrar. Aquí apliquem, doncs, la primera norma de tot periodista: el morro. A partir d’aquí va anar tot rodat: vem entrar al festival, vaig fer plans de tota la impressionant decoració, les botigues, la gent... Unes quantes decles, tant de visitants com de responsables i els stand-ups pertinents de l’Alba. I cap a la classe a bolcar les imatges. Crec que ens en vem sortir prou bé, amb dificultats de llum, el domini de l’anglès per parlar amb els estrangers i la força per arrossegar el trípode amunt i avall...

El dia següent, a classe, l’equip d’edició m’informa de que dilluns m’hauré de desplaçar fins a Washington per fer una connexió en directe parlant dels primers dies d’Obama a la Casa Blanca. A veure com surt... així que ja us ho explicaré en un altre post!

Aquí apretem, però no escanyem

Aquesta podria ser la definició del que vindrà a ser el Taller de tele, tal com va expressar el senyor Esteve, suposo que Toni pels amics. Després de no començar precisament amb bon peu, ja que el “Déu vos guard” va ser el mític “t’has perdut el 5% del curs”, vaig emprendre el molt temut Taller de Tele amb la total seguretat de ser una cateta de l’actualitat (el test m’ho va ratificar) i preguntant-me quantes hores a la setmana miro la televisió.

Amb aquestes condicions, i encetant una nova secció per al grup despenjat d’ENG acabat de configurar, format pel crack i talibà –o així et van anomenar una vegada– Jordi Garrigós i jo mateixa. Ell tenia tema: el Bicing. Evidentment, tema tret de l’ADN, on treballa actualment. O ja no? Bé, molts merders hi ha al diari ara. Què hi farem? Doncs ell tenia tema. I el moment va arribar. Jo, sola ante el peligro i la càmera mirant-me, esperant que pronunciés les paraules. O més aviat, esperant a que m’entrebanqués, em tremolessin les cames i la pifiés, en definitiva. Des de l’antiga assignatura de Llenguatges Audiovisuals, la professora Alba Soler ho sap molt bé, he odiat els stand-ups. Els he odiat a mort. I, per superar-ho, vaig apuntar-me a l’assignatura de lliure elecció Locució i expressió oral en ràdio i televisió, amb Carles Pérez. Aquí no vaig aprendre a fer stand-ups, sinó a recitar monòlegs de memòria sobre ventositats. Una llarga història que ja us explicaré un altre dia...

El cas és que potser sí que em va ajudar a perdre la por i l’odi a aquell forat negre que et mira i no et diu res i ho enregistra tot. Perquè l’stand-up sobre el Bicing no va sortir del tot malament. Potser m’hauria de preocupar més d'haver gravat sense permís al magatzem del Bicing i que ens fessin fora... (un cop havíem gravat!).

Però aquí no es va acabar tot. Per a la pròxima classe, unes angines terribles transformen la meva veu de persona cap a un so horrible i del tot incomprensible. Doncs amb aquest so estrallat vaig haver de posar la veu en off al vídeo del Bicing. Però per una vegada a la vida, Déu va fer cas a les meves pregàries (i mira que no sóc gens creient) i va fer que en l’emissió de l’informatiu, la veu en off d’aquell vídeo, aquella veu ronca i de nas, es perdés pel camí. I així que no va haver-hi veu en off.

Durant la gravació de l’informatiu, es respiren nervis. Jo m’encarrego de putejar lleugerament els presentadors incloent un petit present al final del TN: una breu notícia d’última hora que pico al prompter i la presentadora Alejandra llegeix a la perfecció. També intento ajudar a seguir l’escaleta pels encarregats dels càirons i els temps. Ens ho vam passar prou bé. De passada, podia assabentar-me del que havien estat gravant els companys. En acabar, tothom aplaudeix. Jo, satisfeta de que ningú hagi sentit la fatídica veu en off encarcarada, i la resta, tots contents per com havia rutllat tot. Tal com va dir el senyor Esteve, “si l’informatiu surt bé, tots contents; si va malament, és culpa de l’editor”.

Editora, en aquest cas. Si en tingués, em trauria el barret davant d’ella; l’Alba. L’Alba, la primera, i per tant, més pringada editora que hi haurà a la classe; aquella a qui ha fallat tot el que podia haver fallat. La redactora a qui acompanyaria amb la càmera, en les nostres mil i una aventures que van durar de les cinc de la tarda i fins les vuit del vespre del dijous següent. Quin equip d’ENG estem fetes! Però això us ho explicaré en un altre post!

Brown et truca a casa

Si ets un habitant del Regne Unit pot ser que un dia arribis a casa i rebis una trucada, la qual cosa podria ser normal, si no fos perquè el que truca és el màxim dirigent del teu país. El primer ministre britànic Gordon Brown es dedica ara a trucar alguns ciutadans per comentar quines són les seves inquietuds. Segons els mateixos interlocutors, el primer ministre laborista demana a centraleta que el posin en contacte amb la gent que li envia carta adreçant-li preguntes i queixes. Brown fa mesos que travessa una crisi de popularitat i alguns mitjans de comunicació britànics ja han apuntat que podria tractar-se d’una campanya per maquillar la imatge de fredor i distància del govern laborista. Downing Street, la residència oficial a Londres del cap de govern no pensa exactament el mateix que aquests mitjans, com és evident, i així s’ha mostrat. El que sí és cert és que en aquell país és molt més habitual que al nostre que els ciutadans enviïn cartes preguntant o queixant-se al mateix primer ministre. Potser aquí no hi ha tanta tradició pel fet que els ciutadans no tenen ni la més mínima confiança en que els governants responguin, o no ho facin amb gaire rapidesa.

Però, us imagineu que això tingués lloc aquí al nostre país petit i fossin els nostres dirigents els que ens truquessin a casa nostra? Les converses de Brown, segons els interlocutors, acostumen a durar uns quatre minuts en total, que no crec que sigui suficient per parlar de massa cosa. El que no m’imagino jo és quant pot arribar a durar una conversa amb el conseller de polítiques territorials i obres públiques, Joaquim Nadal. Potser les dues hores i mitja que es passaria Nadal al telèfon amb cada família farien trontollar els pressupostos de la Generalitat. Tot i que, ben mirat, potser és que als nostres dirigents no tenen cap motiu per una neteja de cutis al Govern.

Trista història d'un vell país

Un vell acudit ens diu: quan dos jueus s’ajunten funden tres partits. Així és com es resumeix irònicament la història de l’Estat d’Israel. Si és que la broma hi té cabuda en un conte tan cruel.

El 14 Maig de 1948, sota el retrat de Teodore Herzl, David Ben Guirón proclama la independència d’Israel, per decisió de les Nacions Unides de partir Palestina en dues meitats, a pesar de la negativa dels àrabs vers aquesta partició. Aquest mes passat Israel ha fet 60 anys. I el que hauria de ser una celebració, el món commemora la Naqba, la catàstrofe. Però amb el naixement d’Israel com a estat independent no es culmina el procés històric de creació d’una nació, perquè el conflicte segueix obert 60 anys després. Una història castigada pel conflicte bèl·lic, que encara no ha trobat el seu final, i que marca avui a una societat israeliana dividida.

Una història de sang. Aquest territori pertanyia a l’imperi otomà, que es va desintegrar després de la primera guerra mundial. Gran Bretanya va passar a controlar Palestina, una zona amb una realitat social complicada: la majoria de la població era àrab, però també hi havia jueus. La comunitat jueva d’arreu del món va anar emigrant cap a Palestina en diverses ones, sobretot arrel de la Declaració de Balfour al 1917, la qual va atraure a més d’un milió de jueus en terra palestinenca, la qual cosa no va ser ben rebuda per la població àrab. La declaració d’independència de l’Estat d’Israel va ser en part causada pels ressentiments creats a Europa per l’emigració massiva a causa de l’holocaust nazi i amb l’arribada de l’antisemitisme a les principals potències del vell continent. Per acabar amb el recel dels àrabs vers a l’arribada de tanta població jueva, les Nacions Unides van acordar un pla de partició de Palestina, una part jueva i l’altra àrab, amb la voluntat d’arribar a la pacífica convivència d’ambdós pobles. Res va ser més lluny de la realitat. Aquest pla va donar lloc a una ofensiva dels cinc països àrabs, l’anomenada Guerra d’Independència (1947-1949), que van travessar les fronteres per ocupar Palestina. La ONU va ordenar un alto al foc i Israel va aprofitar-lo per augmentar el seu territori al que li havia estat assignat, obligant a milers de palestins a fugir de les seves terres d’origen.

És així com neix l’estat d’Israel. Felicitats, doncs, Israel per viure actualment en una societat democràtica i lliure; comptar amb l’economia més forta de tot el Pròxim Orient; haver recuperat la teva llengua, l’hebreu; mantenir molt bones relacions diplomàtiques amb els Estats Units i ser un país respectat per la Unió Europea. Però Israel és un país que no afronta el futur amb especial optimisme, perquè després de 60 anys d’història com a tal encara no ha sabut arreglar una llarga llista de problemes. El pensador i crític Isaiah Berlín deia que “no hi ha cap altre país en el que tantes idees, tantes formes de vida, tantes actituds, tants mètodes per enfrontar-se a les coses del dia hagin coincidit amb tanta violència”.

Ara els preliminars ho són tot

Ara l’important és el càsting. Aquesta és la tendència actual dels programes televisius d’entreteniment. Des de començament de temporada hem pogut veure l’entrada de dos espais a dues cadenes de televisió privades que tracten simplement d’això: de fer càstings. Són Tu sí que vales i Tienes talento, que s’emeten a Telecinco i Cuatro, respectivament. El concurs es basa en gent, majoritàriament freaky, estrambòtica, que té una habilitat més aviat estranya, un do especial. I venen a mostrar-ho a la tele. Un jurat format per tres persones de dubtosa credibilitat i mèrits, una persona dura i borda, el gracioset / repel·lent de torn, i el simpàtic i tendre. Ells decideixen si el candidat que fa sons rars amb la boca, muny un vaca o fa cabrioles passa a la següent fase. Algú s’ha preguntat quin premi obté el guanyador? Hi ha alguna causa noble, com és una gran suma de diners, que empenyi a tota aquesta gent a presentar-se a un càsting? Sembla ser que el sentit més profund de la competició és, en definitiva, sortir per la petita pantalla, per després lluir els seus suposats mèrits durant uns quants dies entre els veïns del poble. La prèvia configuren el mateix programa, un format molt més barat, més morbós. Els preliminars ho són tot. Abans una entrevista de feina o un càsting, que vindria a ser el mateix per als qui es dediquen al món de l’espectacle o la música, era el tràmit més temut pels candidats.

L’origen de tot. Espanya no té l’exclusiva en aquest tipus de programació. És una tendència mundial, és evident que no se’ls podia haver ocorregut als creatius espanyols i s’ho van copiar de fora, com la majoria de coses que veiem. Però potser qui va començar a adoptar el rol de jutge polèmic en concursos televisius va ser Risto, que va aparèixer a les nostres vides quan Telecinco va comprar Operación Triumfo. Risto és el jutge estúpid per excel·lència. No només cobra per fer-ho, sinó que s’ha demostrat que quan hi ha un membre del jurat que canta les quaranta als participants, l’audiència creix exponencialment. Vet aquí que ara la finalitat dels concursos sigui veure, no només les freakades que pot arribar a fer la gent quan puja dalt d’un escenari, sinó els comentaris que li farà després el jurat. Vet aquí que en aquests jurats hi hagi d’haver sempre la persona borda, el gracioset / repel·lent de torn i l’entranyable i simpàtic.

El chiki-chiki es veu així

L’Audiència que va tenir l’edició d’enguany d’Eurovisión, mentre actuava el representant espanyol Chikilicuatre, va ser de gairebé 14 milions de persones. Així Eurovisión 2008 es converteix en el programa emès per una sola cadena, en aquest cas Televisión Española, més vist en els últims sis anys.
El festival va començar a les 21:00 hores, hora local. La mitjana d’audiència arreu de l’Estat va ser d’uns 9 milions. Però el minut d’or va ser, com era previsible, durant l’actuació del personatge Rodolfo Chikilicuatre, concretament a les 22:35 hores, que va atraure l’atenció de més de 13 milions d’espanyols. L’última vegada que vaig llegir una nota similar, en termes d’audiències de televisió, va ser pel casament entre el príncep Felipe i la Leticia Ortiz. Més de 25 milions d’espectadors van veure el bodorrio per la tele de casa.

Lluny d’assolir la meta inicial, que suposadament era ridiculitzar el festival des de la web de myspace on es presentaven totes les candidatures, Chikilicuatre va entrar a les llars espanyoles (i evidentment catalanes, també) com si fos tota una proposta musical. Portem la cançoneta al mòbil, tothom se sap la lletra (tant la original com la censurada pel festival, ja que no pot haver-hi cap menció política), serà sens dubte la cançó de l’estiu... De fet, el chiki-chiki ha causat des de la més profunda decepció per a tots aquells que encara creuen que aquest Eurovisión té un sentit; fins a l’alegria més gran per aquells a qui el festival europeu causa indiferència. Això sí, amb els milions de vots que ha aconseguit, el que sí ha causat són uns enormes guanys per la productora de Buenafuente, principalment, així com pel programa de Televisión Española (perquè des de la Rosa de España que no tenia tanta anomenada), i per a tots aquells que hi han participat.

Bitxos prohibits

Llorenç Petràs ja no podrà vendre més insectes a la seva parada del mercat de la Boqueria, on des de fa quatre anys ven, a més de fruits del bosc i flors comestibles, formigues, cucs i escorpins, entre d’altres. A més de ser un producte molt apreciat entre el seu públic, la seva parada s’ha convertit en un punt de trobada per turistes i curiosos a la ciutat. És un reclam més per a que la gent entri a la Boqueria i quedi encantat o horroritzat amb la venda de piruletes amb cuc inclòs.

Petràs va començar a vendre bolets al seu poble natal, Olesa de Montserrat, fa més de vint anys. Gràcies a un bon contacte, va passar a vendre’n per la capital catalana des de la seva pròpia parada a la Boqueria, en un moment en què tan sols era legal vendre cinc sis classes de bolets. Actualment, en ven més de 25 espècies diferents. Tots aquests anys després, s’ha convertit en tot un expert en la matèria, ha escrit diversos llibres i té una clientela molt selecta, entre la que es troba els millors restaurants de Barcelona. Al cap d’un temps, va augmentar la seva oferta amb tota mena de fruits del bosc i flors comestibles. I des de l’any 2004 va posar-se en el món dels insectes.

Ara l’Agència de Salut Pública de Barcelona li ha prohibit el negoci perquè no hi ha cap normativa que reguli la comercialització d’insectes destinats a fins comestibles. Petràs explicava quan va sortir la notícia que, degut al buit legal, l’Administració tenia dues opcions: tolerar-ho o no. I ha decidit no fer-ho. L’Agència de Salut Pública de Barcelona, en col·laboració amb l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició, ha prohibit la venda de tota mena d’invertebrat fins que es dictin normes que ho regulin. Ho han prohibit tot i no haver-hi hagut cap queixa; tot i no haver tingut mai cap problema de tipus sanitari; tot i ser un important reclam turístic i beneficiar al mercat de la Boqueria sencer; tot i no atemptar contra la seguretat alimentària.


I el més greu de tot plegat: ho han prohibit tot i haver-hi un buit legal. En l’ordenament jurídic espanyol és il·legal prohibir una cosa al·legal, és a dir, no regulada per llei. ¿No seria més pràctic, o com a mínim més noble, afanyar-se a aprovar una llei que reguli el mercat dels insectes comestibles i llavors, posats a prohibir, decidissin prohibir-ho d’acord amb la normativa?

Discurs Queco Novell als Premis RAC'08

I ja que parlem dels premis RAC... Aquest és el discurs sobre la llibertat d'expressió que el periodista Queco Novell va pronunciar durant la cerimònia.

Lamento no ser massa original, però em veig obligat a començar aquesta xerrada sobre la llibertat d’expressió i els seus límits, si és que en té, amb una cita del gran Perich. El mestre deia: “gràcies a la llibertat d’expressió avui ja és possible dir que un governant és un inútil sense que et passi res. I al governant tampoc”. Deixo a la vostra consideració el considerar si el Perich tenia o no raó.

Imagino que estarem d’acord si dic que la llibertat d’expressió és un dels bens més preuats que pot tenir qualsevol país. El be màxim. Sense llibertat d’expressió no hi ha llibertat. Puc afirmar amb el cap ben alt que actualment formo part de l’equip de dos programes que gaudeixen d’un dels nivells de llibertat d’expressió més alts que mai he conegut com a professional. Tant a RAC1 amb Minoria Absoluta, com a TV3 amb Polònia la llibertat d’expressió és total i convé dir-ho perquè tots dos programes tenen unes característiques que permetrien posar en pràctica aquest concepte tant antic i alhora tant modern com és el de “la censura”. I ho dic també perquè em sento amb el deure moral de dir-ho amb veu alta. Penso, d’altra banda, que vivim en un país amb un alt grau de llibertat d’expressió. El problema, com deia aquell, no és que no et deixin dir el que penses sinó que et sentin.

Llibertat d’expressió significa poder dir-ho tot?. Aquí ja topem amb el primer problema. No segons el meu parer perquè “tot” és un concepte que, segons com s’entengui, pot esdevenir una trampa que serveixi per fer un mal ús de la llibertat d’expressió. Una escletxa per on colar-hi desqualificacions personals, factors de la vida privada de les persones, burles sobre les deficiències físiques o psíquiques de la gent. Sobre aquest últim aspecte algú em pot dir: “doncs llavors perquè imiteu al Xavier Trias remarcant de forma exagerada la seva forma de parlar?”, i jo li contestaria, primer, perquè el Xavier Trias parla així. Segon perquè ell és el primer a riure-se’n. I finalment, perquè potser no és tant important com l’imito sinó què li faig dir. Recordo que una vegada ens va explicar que l’endemà de ser nomenat conseller de Sanitat del govern català un assessor li va preguntar quin dia de la setmana li anava bé per dedicar una hora al logopeda. Sorprès, el conseller va respondre “a mi no m’han fet conseller per parlar correctament sinó per dirigir la sanitat catalana”. Com demostren els fets. mai va arribar a anar al logopeda.

Així doncs ens trobem que, sempre segons la meva forma de pensar i actuar, un dels límits de la llibertat d’expressió és aquest, podríem dir-ne un límit ètic. Personalment també deixaria de dir alguna cosa si afectés qualsevol operació relacionada amb la seguretat de les persones. Molts col-legues periodistes s’han trobat davant d’una circumstància com aquesta: per exemple, estar al corrent d’una imminent operació policíaca i guardar silenci per no malbaratar-la. Ara bé: també cal dir que normalment aquest silenci s’acostuma a cobrar en forma d’alguna exclusiva posterior i gairebé sempre relacionada amb la investigació que segueix a la operació policial.

I en el meu terreny, el de la sàtira política?. En la feina que faig actualment, tots sabem quins en son els límits. Normalment sempre que ens ho pregunten responem que aquest límit el marca el sentit comú. Per dir-ho d’una altra forma: tots sabem quin tipus de gag hauríem de fer si volguéssim que ens tanquessin el programa cinc minuts després de la seva emissió. Us en podria dir mitja dotzena de memòria. Però estic convençut que es tractaria d’un gag fet amb l’únic interès de comprovar si la corda es trenca de tant tibar-la, un gag basat més en les formes que no pas en el contingut.

Estic parlant d’autocensura?. No, de cap de les maneres. No per deixar de fer un gag d’aquestes característiques deixem de dir res. Es pot dir el mateix de forma més subtil. I us asseguro que és molt més difícil perquè la brotxa és molt més fàcil de fer anar que el pinzell prim, el del matís. I a part d’això, em pregunto si cal, si és aquesta la nostra feina. La nostra feina és passar l’actualitat pel filtre de la sàtira, una cosa semblant a posar-la davant d’un d’aquells miralls del Tibidabo que ens deformen mentre no deixem de ser nosaltres mateixos. La nostra feina no és veure si trenquem la corda, no és veure si muntem un sidral, veure si algú ens porta al jutjat i ens fem famosos. A mi que el Jiménez Losantos ens amenaci amb enviar-nos la guàrdia Civil o amb portar-nos al jutjat, com ha fet recentment, no m’excita particularment, no penso que la meva carrera professional hagi arribat al seu punt més alt perquè aquest individu prengui aquesta mesura (que al final no l’ha pres com a bon bocamoll que és). A mi el que m’excita i m’interessa és seguir fent gags on, si cal, hi aparegui aquest locutor amb l’objectiu de venir a explicar alguna cosa i, de passada, que faci riure.

En més d’una ocasió he comentat que fent aquesta feina que faig ara em trobo gaudint d’un grau de llibertat d’expressió més gran del que jo havia experimentat fent de periodista seriós, entre cometes (tot i que sovint em pregunto quan era més seriós, si ara o abans). Evidentment parlo única i exclusivament de la meva pròpia experiència personal. Cadascú se sap lo seu. I això em porta a fer una reflexió: per què l’humor i la sàtira passa per aquest bon moment de llibertat? Per què el poder, i no em refereixo exclusivament al poder polític, no intervé en els continguts d’un programa d’humor i en canvi no dubta a fer arribar les seves queixes als responsables dels diaris, ràdios o televisions per segons quines informacions han publicat?. Deu ser per allò que s’ha dit sempre que els periodistes son polítics frustrats i els polítics periodistes que no han arribat a ser-ho.

Hi ha una llarga tradició d’intervenció del poder en els mitjans públics i privats i, en canvi i sortosament, no n’hi ha tanta en que el poder fiqui els nassos en el contingut d’un programa d’humor. És clar que quan ho ha fet, no ha estat per mirar de llimar o pulir continguts sinó, directament, per carregar-se’l. Que ningú intenti endevinar si estic parlant d’algun cas concret i proper: parlo de forma general. I deixeu-me obrir un petit parèntesi: així com abans deixava ben clar l’alt grau e llibertat d’expressió que disfrutem tant a Minoria Absoluta com a Polònia, vull també posar l’accent en l’altíssim grau de comprensió i sentit de l’humor de la immensa majoria dels polítics que parodiem. No és fàcil veure’s parodiat cada dijous a la televisió. Tanco parèntesi.

Tant parlar del bon moment de llibertat d’expressió que viuen els nostres mitjans i segurament algun de vosaltres deu estar pensant en la famosa portada del Jueves retirada dels quioscos per una caricatura del príncep Felip i la Letizia. I és cert que encara hi ha qui no voldria veure més bufons que aquells que fan un humor blanc i innocent. Però en general, l’humor d’aquest país gaudeix d’un nivell molt alt de llibertat. Perquè de portades com la que un jutge va censurar, els amics del Jueves n’han fet a cabassos (és cert que potser mai personatges d’aquella alçada havien sortit fornicant!) i de fet els responsables d’aquest revista han publicat posteriorment a aquests fets un especial dedicat exclusivament a la família reial espanyola i no ha estat pas censurat ni retirat del mercat.

Abans he esmentat el Losantos i ara en reprenc el fil perquè voldria parlar de la llibertat d’expressió mal entesa, sempre segons el meu parer. Algú pot pensar, i de fet hi ha molta gent que ho pensa, que sort en tenim de la llibertat d’expressió gràcies a la qual aquest locutor pot dir el que pensa cada matí des de l’emissora dels bisbes. Aquest argument només el defensen els qui aplaudeixen Losantos cada matí i per mi aquest és un mal plantejament de la llibertat d’expressió. D’aquesta sempre en serem defensors però sempre i quan sigui per dir la veritat. És molt fàcil emparar-se en la llibertat d’expressió per deformar la realitat amb interessos exclusivament polítics o empresarials. No sortiríem d’aquí fins demà si repasséssim la llista de mentides que es diuen des de l’emissora episcopal i no només per part del Losantos que és qui s’emporta la fama, a banda que penso que tampoc cal ara castigar-vos amb recordar-les de nou. Però ho dic perquè això de la llibertat d’expressió té uns límits molt prims i cadascú se l’agafa com més li convé. Poseu-vos a tremolar quan algú invoca constantment a la llibertat d’expressió: de tant invocar-la s’acaba malmetent. És cert que es veu amb estupor la impunitat judicial que gaudeixen els que dia sí dia també s’inventen persecucions lingüístiques i d’altres animalades però la solució tampoc passa per prohibir. Ja se’ns prohibeixen prou coses. El que vull dir és que si no ens agrada el que diu un diari es tracta de no comprar-lo més. Si no ens agrada el que diu una emissora de ràdio, es tracta de no escoltar-la. I si no ens agrada un determinat programa de televisió, doncs no el mirem. Ningú ens obliga a llegir, escoltar o veure. El millor càstig, tenint en conte que premsa, ràdio i televisió son, sobretot, negocis d’uns particulars, és la indiferència. Tots hem comès l’error de reproduir les animalades que es diuen des de l’emissora dels bisbes sense adonar-nos que l’únic que fèiem era augmentar l’audiència d’aquesta emissora. Amb tot, també és cert que hi ha d’haver alguna manera de no deixar impunes les menties que es diuen en nom de la llibertat d’expressió.

Un altre exemple dels qui s’omplen la boca amb la llibertat d’expressió és l’enrenou desfermat arran de la recent desaparició del programa de televisió del Tomate. Ara fa uns mesos fou tret de la programació i els responsables de la cadena on s’emetia van justificar-ho pel descens de l’audiència. Com sabeu la majoria, el Tomate es dedicava a repassar aspectes de la vida del que en diuen “famosos” de forma equivocada perquè abans el “famós” ho era per la seva feina i ara la majoria dels que surten en aquests programes ho son per tot menys per la seva feina. Doncs bé: quan van tancar el Tomate es va parlar d’atemptat a la llibertat d’expressió i flac favor es fa a aquest bé tant sagrat si se’l fa servir d’aquesta manera.

Darrerament ha entrat un nou factor a tenir en compte en tot aquest debat com és el religiós. Tots sabem les conseqüències que comporta publicar una caricatura de Mahoma: amenaces als seus autors i als mitjans que ho publiquen, aldarulls, etc.. Sovint ens han retret que fem tanta conya del Papa i en canvi passem de puntetes sobre el fanatisme islàmic. Comprenc que algú se senti ferit per la imitació del Papa però ara desvetllaré un secret que fem servir a l’hora de valorar si estem apretant massa o no. Davant d’un guió que pot aixafar diversos ulls de poll del tema religiós, el passem a un guionista catòlic-practicant que tenim perquè li dongui un cop d’ull. Qui millor que un especialista en la matèria per dir-nos si ens passem molt o no tant. Tornant, però, a les caricatures de Mahoma deixeu-me dir una cosa que, particularment, em toca molt la pera: (pregunta) la meva defensa a ultrança de llibertat d’expressió m’obliga a tolerar que els manifestants en contra d’aquestes caricatures exhibeixin pancartes amenaçadores contra els seus autors?. Imagino que ens trobem davant d’una contradicció que només podem suportar si els fonaments son forts.

Una altra contradicció. La llibertat d’expressió passa per tolerar, per exemple, que una organització nazi posi en dubte el genocidi dels jueus?. Cal un reforç jurídic davant d’informacions clarament racistes? Internet, sinònim de molts aspectes beneficiosos però també molts d’altres de perniciosos, no posa les coses precisament fàcils en aquest aspectes. A Internet hi podem trobar de tot, potser fins i tot massa. La vella i romàntica teoria que ens ensenyaven a la facultat de periodisme segons la qual cal comprovar i contrastar les fonts d’una informació abans de publicar-la se n’ha anat a pastar fang amb l’arribada d’Internet. Per fí ha triomfat el canalla que va dir allò de “que el contrast d’una informació no t’aixafi una exclusiva”. Ara sembla que ja val tot. I no sé dir si tot s’hi val... O no ho sé dir o potser em fa por pensar que NO tot s’hi val. Quina credibilitat hem de donar a unes informacions que, sovint, no venen ni signades? O a confidencials que es limiten a penjar informacions que publiquen alguns diaris donant-li un toc més groguenc perquè cridi més l’atenció?.

Amb un telèfon mòbil qualsevol pot penjar a internet la foto de qualsevol altre en pilotes en una platja el mes d’agost. Això és llibertat d’expressió o can pixa directament?. Ho pregunto perquè potser soc jo qui ho tinc malentès. Prestigiosos mitjans han fet campanyes a les seves webs en que conviden al personal a ser “periodista” davant de qualsevol fet del que en siguin testimonis privilegiats. Fantàstic! Ja no cal que ningú t’ensenyi l‘ofici de periodista.

Com veieu, son molts els dubtes que m’envolten sobre els límits de la llibertat d’expressió. I no conec massa gent que els tingui clars. Potser l’únic que tinc clar és, com deia al començament, que sense llibertat d’expressió NO hi ha llibertat i que, per tant, l’haurem de cuidar amb la cura en que es tracta un nadó. Cuidar que ningú ens la robi. Cuidar que ningú no en faci un mal ús. I mentrestant a veure si algú un dia algú en troba els límits d’una punyetera vegada per poder dir el que acabo de dir amb només una frase.

Moltes gràcies.

8ena edició dels Premis de Ràdio Associació de Catalunya

Dijous passat vaig anar a la celebració dels vuitens Premis de Ràdio Associació a la Torre Àgbar. Em va agradar anar-hi, ja que no hi havia assistit mai i, de passada, vaig poder veure per dins l’edifici que tant m’agrada, encara que només fos a l’auditori del soterrani i el hall.

En aquesta vuitena edició dels premis, hi havia entre els guardonats Toni Clapés, conductor de Versió RAC-1, que va obtenir el premi al millor professional de ràdio 'per les seves qualitats professionals, reconegudes per l'audiència que, de fa molts anys, li ha atorgat la primacia de la franja radiofònica de tarda'. El premi al millor programa de ràdio ha estat concedit a En guàrdia de Catalunya Ràdio, on el seus protagonistes, Enric Calpena i Oriol Junqueras han “sabut expressar d'una manera dinàmica, novel·lada i molt radiofònica, episodis clau de la història de Catalunya”

A la categoria d’audiovisuals, el programa de TV3 No em ratllis va rebre el guardó 1924 “per haver aconseguit que els infants interpretin el món dels adults treballant amb rigor i professionalitat”. En rebre el premi, la conductora del programa, la periodista Júlia Otero, va confessar-nos un petit secret. Resulta que la seva filla, que ningú sap qui és, va sortir en una edició del programa. Otero va afirmar que treballar amb nens és molt agraït alhora que complicat, ja que la línia de l’ètica és més prima que en el cas dels adults. “És per això –va dir- que he volgut per la meva filla, el mateix que he volgut per a tots els altres nens”. I, una vegada més, va quedar com una reina.

Per altra banda, aquests premis són una bona oportunitat per conèixer algunes propostes de ràdio local i ràdio feta per gent jove. És el cas de Generació estrella de Ràdio Cassà. Són poques les ocasions en que els professionals d’aquest àmbit premien o, com a mínim, reconeixen la feina ben feta dels qui comencen. Això no passa en altres disciplines, que es busquen els més joves, com per exemple en l’informàtica. Des d’aquí m’agradaria animar a tothom que tingui una certa tirada a la ràdio, perquè posi en marxa projectes i gaudeixi del mitjà quan encara et deixen. N’hi ha que ho intentem des de fa una pila d’anys.

Reconeixement de les víctimes de la repressió a Olesa

El passat 21 d’Abril es va inaugurar la plaça on es troba l’Ajuntament d’Olesa de Montserrat amb el nom de Fèlix Figueras i Aragay, l’últim alcalde republicà d’aquesta localitat catalana i que va ser afusellat el febrer de 1939 al cementiri d’Abrera, víctima de la repressió franquista. “Per la dignitat de tots aquells qui van defensar la democràcia i les llibertats”, així és com va definir el President del Parlament de Catalunya, Ernest Benach l’acte celebrat, que va transcórrer carregat de simbolisme i va comptar també amb la presència dels representants de les diferents formacions polítiques olesanes, i els familiars de l’exalcalde olesà.

La publicació del llibre La violència d'uns i altres. El cas d'Olesa de Montserrat, de l'historiador Oriol Dueñas, posa de manifest que Olesa va ser un dels pobles amb més morts i més gent privada de llibertat per repressió de guerra i de postguerra de tot Catalunya. I l’assassinat de Fèlix Figueras només n’és un exemple. Dueñas ha fet una recerca del que va succeir a Olesa durant la Revolució, la Guerra Civil i la immediata postguerra. Les accions dels anomenats “incontrolables” olesans, aquells que exercien la repressió, van ser en tot moment calculades, predeterminades, disciplinades i amb uns objectius clars, i així cap víctima no va ser escollida a l’atzar. Una guerra fratricida nascuda fora de Catalunya i resultat d’odis acumulats amb el temps, que durant anys va afectar la convivència entre vencedors i vençuts. Unes brases encara no apagades del dolor viscut arriben en alguns casos fins al present.

Camí cap a la laïcitat

La notícia publicada avui als diaris sobre la intenció de renovar la llei de llibertat religiosa, anunciada ahir pel govern espanyol, no podia ser més positiva. La Vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega va explicar al Congrés que la revisió de llei de caràcter orgànic servirà per “adequar-la a les noves circumstàncies i al pluralisme religiós que caracteritza a l’Espanya d’avui”. Entre les qüestions que pretén abordar aquesta reforma hi ha la regulació sobre l’exercici del dret fonamental a la llibertat de consciència. Una altra intenció del Govern és no discriminar a altres confessions diferents a la catòlica incorporant a la llei els acords que ja existeixen amb elles, fent referència a les religions “de notori arrelament”: protestants, musulmans i jueus.

El cas és que l’aprovació de la llei actual data del 1980 i, des d’aleshores, l’Estat espanyol ha canviat profundament. Ara hi ha molta més immigració i, a més, aquesta procedeix de molts destins diferents. Això provoca que hi hagi un xoc de cultures i de religions amb el qual, sense una bona regulació, es fa difícil una pacífica convivència. S’ha posat de manifest, amb els diversos conflictes socials que hem pogut veure a la premsa des de fa temps, que aquesta norma s’ha quedat obsoleta. Però no només en el camp de la immigració. L’actualització de la llei vindrà com anell al dit al sistema educatiu.
La direcció que ha pres el Govern central de separar cada cop més l’Església de l’Estat serà molt positiva per als ciutadans.

A mode de resum de la compareixença de De la Vega ahir al Congrés, l’objectiu de la reforma és en definitiva “avançar en la condició de laïcitat que la Constitució otorga a l’Estat”, que es tradueix en “el reconeixement dels drets dels agnòstics, emparat a l’article 16 sobre la llibertat de consciència”. Ja era hora que un governant decidís reconèixer el dret que tenen les persones que no són creients, un col·lectiu que fins ara semblava ben oblidat. La llàstima és que, de camí cap a la laïcitat, no es vagin abolint els acords amb confessions catòliques definitivament, sinó que se’n reconeguin de nous.

Breus del dia a dia

Suïcidi per amor
“Acabes de fer 82 anys. Has encongit sis centímetres, no peses més de 45 quilos i segueixes sent bella, elegant i desitjable. Fa 58 anys que vivim junts i t’estimo més que mai”. Així comença la meravellosa carta que va escriure el filòsof André Gorz a la seva dona Dorine pocs mesos abans que els dos apareguessin morts a la seva casa de Vosnon, a França. D’això sí que se’n pot dir amor etern. No hi ha dubtes que es tracta d’un suïcidi compartit: davant la malaltia terminal i el dolor d’ella van decidir posar punt i final a les seves vides, estimant-se fins i tot després de la mort.

Alerta als pares
Des de la conselleria d’educació es vol frenar la concentració d’immigrants a les escoles de Catalunya, per tal d’evitar la creació de guetos escolars. Això és el que preveu l’avantprojecte de llei d’educació que va presentar ahir Ernest Maragall. L’escolarització serà obligatòria a partir dels tres anys per tothom; es pretén així afavorir a la cohesió social. Sense distincions per religió, sexe o origen, almenys mentre els nens són petits. Els prejudicis de valor ja els arribaran més endavant.

El monstre d’Amstetten
Així és com han batejat al segrestador de la seva filla durant 24 anys a Àustria, a qui va sotmetre a contínues violacions sexuals, el resultat de les quals van ser set fills. És necessària tanta expectació per aquest tema? ¿Calia que tots els mitjans de comunicació obrissin portada o sumari els últims dos o tres dies amb aquest cas? No hi ha dubte que es tracta d’un tema d’actualitat i que és notícia. Però el que és alarmant és l’autèntic sensacionalisme que hi ha hagut en el tractament informatiu d’aquest tema.

Divorci en només un clic!
Es pot prendre una decisió tan important cm divorciar-se en només 20 minuts? ¿És això el que proposa la llei portuguesa de divorci al moment, que permet divorciar-se per Internet? ¿Té raó l’Església quan afirma que amb aquesta legalització de les ruptures matrimonials a través de la xarxa s’incita a trencar les famílies? ¿O no es trenquen més les famílies aguantant baralles diàries d’un matrimoni que ja no s’estima? ¿Serà el principi del final de la burocràcia, encara que sigui només al país veí? Ja que es trenquen matrimonis cada vegada més joves, no seria més fàcil no casar-se? Crec que, com a mínim, resultaria més pràctic, més barat.

Eduard Zaplana
L’exportaveu del Partit Popular al Congrés havia anunciat la seva intenció de deixar el càrrec després de la derrota electoral que va patir el seu partit en les darreres eleccions. Doncs ara ho ha fet realitat. Ha decidit abandonar temporalment la política i deixar el seu escó al Congrés per entrar com a delegat a l’empresa Telefónica. Zaplana va començar la seva carrera política amb l’alcaldia de Benidorm al 1995. Acte seguit, va arribar a la presidència de la Generalitat Valenciana, al 1999. I n va ser fins al 2002 que va saltar a l’àmbit estatal, ocupant el càrrec de Ministre de Treball i Assumptes Socials pel Govern de José María Aznar. Des de la derrota del PP a les eleccions de 2004, Zaplana havia passat a ser el portaveu del principal partit de l’oposició.